Manel és, avui en dia, un transatlàntic amb un engranatge perfecte. Allà on toquen, generen expectació i deixen l’audiència satisfeta, una certesa difícil d’aconseguir. Tanmateix, des del llançament del seu darrer disc, Per la bona gent, i tres temes nous en plena pandèmia, el grup es troba en un gran estat forma. I ells ho saben.

Un exèrcit de Formigues va trencar la calma de la segona nit de concerts de l’Acústica de Figueres. Els versos de Jacint Verdaguer cantats amb la veu de Guillem Gisbert modulada per un efecte de so donaven el tret de sortida a un concert dels Manel del 2021. Els dels sintetitzadors, les guitarres i els baixos elèctrics. Els assistents aplaudien Entusiasmats al ritme d’un trident inicial de cançons potents del darrer àlbum que, per inèrcia, completava Aquí tens el meu braç.

Tot i que el pes del repertori va recaure en el darrer disc, tampoc hi van faltar alguns clàssics. Evolucionats, això sí. Manel va sorprendre amb una versió rockera de Captatio Benevolentiae. I se’n van sortir. Seguidament, el públic va corejar la tornada de Boomerang. Gisbert, aficionat del ciclisme, va incloure en la interpretació un fragment de la retransmissió del Tour de França de 1996, en el qual el danès Bjarne Riis va acabar amb les aspiracions de Miguel Indurain a l’etapa d’Hautacam. L’audiència encara tenia ganes que la portessin al ball i no va poder quedar-se asseguda mentre sonava Ai, Dolors.

Els Manel moderns es van agradar en dos temes de l’EP L’amant malalta: Tipus Suite i La jungla. El joc de llums i la decoració, amb els colors difuminats de la portada del seu últim àlbum, anaven en consonància amb la seva evolució cap a l’electrònica. El que no s’ha perdut és el característic ball reprimit de Gisbert davant del micròfon, que només ell té el carisma per dur a terme. No obstant això, ho va donar tot en la interpretació de Jo competeixo, la cançó més llarga del repertori i una exhibició tant de talent líric com de domini dels diversos estils musicals.

Després del fals comiat de rigor, la traca final. El públic es va entendrir amb les efímeres Estrelles –que cremen ràpid, però la de Manel sembla que durarà anys– i es va aixecar anunciant l’arribada de l’amor a Teresa Rampell. Mentrestant, l’ukulele reposava enterrat a la sorra d’alguna cala de la Costa Brava. Ara, El mar sona acompanyat d’un sample de la base de reggaeton de Mi Gente de J. Balvin. I per últim, la clàssica cloenda amb Benvolgut, que Gisbert va deixar que fos la gent qui pràcticament la cantés sencera.

Com sempre en un concert de Manel, hi va haver instants d’eufòria i moments per seure a gaudir de les seves lletres. Les seves històries i composicions fa anys que han despertat l’admiració de tothom, però especialment del jovent que, des del 2008, quan ens trobàvem el Bernat per Barcelona, hem anat seguint de prop la seva evolució. Manel s’ha convertit en un referent per una generació, un lloc on tornar sempre, un segell de fiabilitat que mai decep.