Fos qui fos la primera persona a dir que, a causa de la pandèmia, les sales de cinema mai tornarien a ser capaces d’atraure el públic com solien fer-ho, estem a punt de comprovar si tenia raó. Encara que podria patir nous canvis −una seqüela tan esperada com Top Gun: Maverick va desaparèixer d’ell fa només uns dies−, l’atapeït calendari de novetats cinematogràfiques inclou blockbusters que ja han posposat diverses vegades la seva estrena i esperades pel·lícules que, en circumstàncies normals, haurien garantit bones xifres de taquilla. Però la normalitat, això se sap, ja no és el que era. El que segueix és un incomplet repàs d’aquestes properes estrenes.
Sagues eternes
Són ficcions pertanyents a sagues que, tot i el temps i les atzaroses circumstàncies de la indústria, es resisteixen a arribar a la seva fi. Quan arribi als cinemes el pròxim 1 d’octubre, Sin tiempo para morir serà oficialment la pel·lícula més accidentada de la història de James Bond; el seu procés de producció s’ha enfrontat a canvis de directors, lesions físiques durant el rodatge i successius retards de la seva estrena a causa de la pandèmia.
Similarment afectada pel virus, Cazafantasmas: más allà, aterra finalment a la cartellera el 3 de desembre, i porta amb ella a bona part del repartiment original de la sèrie; és difícil preveure com funcionarà a taquilla ja que, francament, mai hi va haver precisament un clam popular per reclamar-ne la seva existència. En canvi, durant les últimes dues dècades els fans de Matrix han confiat que algun dia s’estrenaria el quart lliurament de la saga, tot i que la segona i la tercera no van agradar pràcticament a ningú. Doncs bé, si res s’hi interposa, The Matrix Resurrections veurà la llum el 17 de desembre. En aquells dies ja portarà setmanes en cartell Halloween Kills (22 d’octubre), ni més ni menys que l’onzena pel·lícula protagonitzada per l’assassí emmascarat Michael Myers. Se’ns assegura que, després de la dotzena, el personatge desapareixerà per sempre de la pantalla gran. Ens agradaria creure-ho.
Més superherois
Qualsevol agenda de novetats cinematogràfiques de qualsevol època de l’any inclou diverses pel·lícules de superherois, i entre les que s’estrenen en els propers mesos destaca Eternals (5 de novembre) per dos motius: el primer, entre els seus personatges hi ha la primera parella gai de l’ univers Marvel; el segon, l’ha dirigit Chloé Zhao, gran triomfadora de l’última gala dels Oscars gràcies a Nomadland.
A més, la cartellera acollirà tant l’estrena del quart lliurament de la més recent saga centrada en l’home aranya, Spiderman: No Way Home (17 de desembre), com el de la segona entrega de la que protagonitza una de les seves némesis , aquest paràsit extraterrestre anomenat Venom. La segona part de la saga es diu Venom: habrá matanza i s’estrena el 15 d’octubre.
Entreteniment amb solera
A més de seqüències d’acció per als adolescents, el cinema de multisala de la temporada inclou diverses opcions d’entreteniment cinematogràfic de vocació més adulta. Encara que a primera vista pot semblar una simple fantasia espacial, Dune (17 de setembre) no només és l’adaptació d’un llibre considerat Bíblia de la ciència-ficció sinó també la nova pel·lícula de Denis Villeneuve, d’acreditada serietat a l’hora d’abordar aquest gènere.
Ridley Scott, per la seva banda, està present en el calendari de properes estrenes no amb una pel·lícula, sinó amb dues: El último duelo (15 d’octubre), un drama medieval coescrit i coprotagonitzat per Matt Damon i Ben Affleck, i La casa Gucci , recreació de l’assassinat d’un dels hereus de l’imperi de la moda que arriba el 26 de novembre. Un parell de setmanes més tard ho farà West Side Story, la primera incursió de Steven Spielberg en el terreny del musical i que possiblement aspiri a tants reconeixements com els que va obtenir la primera adaptació del clàssic homònim de Broadway, que va guanyar 10 Oscars el 1962.
La quota autoral
A partir d’ara veurem passar pels cinemes alguns dels autors més aclamats i les pel·lícules dels festivals recents. Entre les primeres a fer-ho hi ha Benedetta (1 d’octubre), de Paul Verhoeven, que recrea les vivències d’una monja lesbiana de el segle XVII que va ser empresonada després de ser trobada culpable d’heretgia, blasfèmia i bestialisme; inclou imatges perfectes per ofendre aquells predisposats a ofendre’s. El mateix pot dir-se de Titane (8 d’octubre), de Julia Ducournau, que fa poc es va convertir en una de les Palmes d’Or més sorprenents i radicals de la història del Festival de Cannes, i que explica la història d’una jove amb una placa de titani al cap que es queda embarassada d’un cotxe.
La crónica francesa, l’homenatge de Wes Anderson al periodisme, s’estrena el 29 d’octubre; és la ficció més estilitzada del texà, i alguns diran, no sense raó, que se n’hi ha anat la mà. Però el cineasta més esperat de la temporada és Paul Thomas Anderson. Poc se sap de l’argument Soggy Bottom (7 de gener), però es rumoreja que és el mateix tipus de col·lecció de personatges i línies narratives que s’entrecreuen que el californià ja va oferir a Boogie Nights i Magnolia.
