Travessa el llindar de la porta. Flueix pels passadissos del museu. Lliure, sense rumb. Aleshores, el magnetisme d’una obra el crida. «Em demana acostar-me, com si d’alguna manera m’interpel·lés», confessa l’arquitecte gironí Miquel del Pozo. I en aquest precís instant sorgeix la màgia, el match perfecte.
Aquest és el modus operandi que des del 2014 ha engendrat centenars de fils de Twitter amb l’etiqueta #MA140, que els diumenges a les deu del vespre ha regalat a una allau de seguidors que no ha parat de créixer. Perquè sí, perquè «amb 140 caràcters es pot fer una classe d’història de l’art», defensa. Des del Pantheon de Roma al Tapís de la Creació del Museu-Tresor de la Catedral de Girona, passant pel Guernica de Picasso o el Retaule de Guimerà del Museu Episcopal de Vic. «Només publico les coses que m’agraden i, contràriament al que la gent pot pensar, per parlar de les obres no cobro», s’afanya a deixar clar.
La recepta de l’èxit, però, no recau en les obres seleccionades, sinó en la seva mirada. «Quan em poso davant d’un quadre ho faig amb el bagatge de la meva història personal, dels llibres que he llegit, de les pel·lícules que he vist, des del meu interior, i és a través de tot això que miro la pintura», indica. I és que, a més, la situació vital també hi té un paper clau. «Fa que la pintura et transmeti una emoció especial que, si estiguessis en un altre moment, no et provocaria», sosté. De fet, a aquest condicionant personal se li sumen, inevitablement, referències que connecten -de manera subjectiva- amb l’obra.
Pintura, poesia i cinema. Aquesta combinació té, segons del Pozo, «una relació molt directa, perquè tenen la vida com a temàtica principal, que es pot simplificar en les mateixes coses des de fa segles: néixer, créixer, enamorar-se, buscar el sentit de la vida i morir». Coses que «ens seguim explicant a nosaltres mateixos a través de les obres» i que, a més, generen contrastos que il·luminen les altres disciplines.
Un exemple és, assenyala, el binomi entre la poesia de Rainer Maria Rilke, «sobretot alguns passatges de Las Elegías de Duino», i la pintura de Van Gogh. Un lligam que, reconeix, neix de la intuïció. «Amb les seves pintures o les cartes que enviava al seu germà, Van Gogh ens volia ensenyar a tornar a mirar la natura». A partir d’aquí, assenyala que «l’obra de Rilke planteja que, un cop hem perdut el sentit, la riquesa i la potència de tornar a mirar un arbre nou cada dia pot ser la salvació». «Els quadres ens ajuden a mirar, a entendre la realitat». I és que, assenyala del Pozo, a més de transformar la mirada de l’espectador sobre el món, «les pintures t’ensenyen com altres persones al llarg de la història han vist el món».
Democratitzar l’art
Tot i l’èxit que han acumulat les seves publicacions, el divulgador d’art gironí centra la pilota en una pregunta que considera cabdal: «com ens pot ajudar aquesta obra en l’actualitat?». A través d’aquesta mirada més personal i poètica que va començar «per casualitat» fent una aportació en forma de tuit a una conversa entre dos usuaris sobre Miquel Àngel, l’embranzida viral de les seves publicacions ja ha captat l’atenció del món físic, que l’ha rescatat del virtual. D’aquí han començat a néixer conferències al Museo del Prado o col·laboracions en programes radiofònics. «El que en un inici feia purament per plaer ara s’ha convertit en part de la meva vida professional», subscriu. Una part que segueix gaudint com el primer dia perquè l’obliga a «treballar temes que personalment m’interessen o d’altres en els que encara no havia tingut temps d’endinsar-m’hi». I reconeix que «el motiu pel qual ho segueixo fent és pel plaer d’aprendre».
Absorbit per l’allau de propostes que no ha parat de rebre, centra la seva aposta en les conferències. I tot i que l’etiqueta #MA140 segueix activa, es planteja crear continguts monogràfics per Nadal, Setmana Santa o efemèrides.
