Chano Domínguez inaugura el 2 d’octubre la temporada de concerts al Sunset Jazz Club Girona. El llegendari pianista gadità, que ha assolit una espectacular fusió de jazz i flamenc, tocarà acompanyat de Manel Fortià al contrabaix

Fusionar jazz i flamenc és la manera de fer enfadar alhora els puristes del jazz i els del flamenc?

(Riu) Quan vaig publicar el primer disc barrejant una mica aquests sons, em pensava que em crucificarien. Per sorpresa meva, van començar a trucar-me de festivals de flamenc i de jazz, per a participar-hi. Fins i tot recordo elogis de grans músics als quals jo admirava.

Els puristes ja no són el que eren...

Home, sempre n’hi ha algun que s’enfada. Està bé que hi siguin, així ens recorden moltes de les bases de la música. De tota manera, la música s’ha globalitzat, igual que tot. Avui ja quasi no saps quin estil estàs tocant, simplement és música.

Sempre el poden acusar d’«apropiació cultural», sigui això el que sigui, com a la Rosalia.

Ostres, això d’«apropiació cultural» em sembla molt fort! La cultura s‘adquireix amb el coneixement i amb la recerca i està allà per a tots, ningú se’n pot apropiar. El màxim que podem fer amb la cultura és satisfer-nos.

Quina connexió hi ha entre Cadis i Nova Orleans? 

Aparentment no n’hi ha cap. De tota manera, encara que en la superfície no hi hagi similitud entre el flamenc i el jazz, si aprofundim una mica, ens adonarem que totes dues músiques surten de la necessitat d’un poble. Normalment aquestes expressions sorgeixen de pobles que han sigut oprimits o assetjats. El blues i les soleás, tenen molt a veure, en la seva profunditat i en el que diuen. Expressen un sentiment de dolor, de pèrdua.

Per què el sud té tant d’art?

No en tinc ni idea. El sud és arreu, perquè qualsevol lloc és el sud d’un altre lloc. Però sí que és cert que els llocs càlids tenen un altre ritme de vida.

Què li sembla que alguns relacionin el flamenc i els toros?

Potser perquè durant una època, tots dos arts estaven molt lligats. A mi els toros mai no m’han cridat l’atenció, no he anat mai a una corrida. Però entenc que són una expressió molt andalusa, i el flamenc també. Tot i això, jo no els trobo cap relació.

Pitjor és quan aquí, a la costa, el que relacionem amb el flamenc és la sangria.

Són els tòpics. Com la nina de la gitana a sobre del televisor.

No en tindrà vostè una a sobre del piano? 

A vegades tinc un cantaor gitano, a l’escenari amb mi. A sobre del piano encara no, no hem arribat a fer una performance així (riu).

Són molts anys al piano. No en comença a estar cansat?

Jo no em canso. Abans de parlar amb vostè estava practicant per un concert de celebració del centenari del naixement d’Astor Piazzola. No me’n puc cansar mai, perquè la música em dóna energia, em dóna vida. Quasi tot el que la vida m’ha donat, ha sigut a través de la música. Per tant, continuo treballant-la i intentant aprendre.

Quan estan sols, què li diu el piano?

El piano és tot un senyoret. Fixi’s que és dels pocs instruments que un no es pot endur enlloc. De petit, tocava la guitarra i me l’enduia fins i tot al lavabo. El piano tot senyoret, sempre vestit de negre, com un frac, ets tu qui has d’anar cap a ell, seure allà on ell t’espera. I a vegades, quan aixeques la tapa, sembla que se’n rigui de tu, ensenyant la boca amb totes les dents.