El jaciment ibèric Mas Castellar de Pontós abasta una cronologia que va des del segle VII a.C fins a principis del segle II a.C, quan es va abandonar amb l’entrada dels romans. Se sabia de la seva existència des de 1968 quan el propietari de la finca van mostrar abundant material recuperat durant anys. Ceràmiques i peces de ferro que auguraven la importància d’un enclavament clau per al comerç del cereal a l’època. Però no va ser fins al 1990 quan van començar-hi les excavacions. Fins ara, s’hi ha trobat fins a quatre assentaments superposats, el darrer durant l’última campanya d’excavacions. En concret, s’ha localitzat una estructura fortificada del segle VI a.C i que correspondria a un poblat ibèric antic.
Mas Castellar és un gran desconegut per al públic general però també és un diamant en brut per als investigadors. Situat en un punt estratègic de l’Empordà, els arqueòlegs creuen que el jaciment era el «tercer vèrtex» del triangle que uneix, inevitablement, els altres dos jaciments propers: Empúries i Ullastret. «Emporion, era colonial; Ullastret, el poder polític i Mas Castellar, el poder econòmic», explica l’arqueòloga i investigadora de les excavacions des del 1990, Enriqueta Pons.
Es calcula que aquest espai, d’unes cinc hectàrees de superfície, tenia unes 2.500 sitges d’emmagatzematge de cereals. No es coneix a Catalunya cap altre assentament amb aquestes característiques i dimensions. «El leitmotiv d’aquest assentament és la hipòtesi que era el graner de l’Empordà, el que acumulava els excedents cerealístics per comerciar amb el món de l’època, que en aquest temps era el món Mediterrani», explica l’arqueòleg-director de l’empresa de Món Iber ROCS, Jordi Morer. «L’intermediari d’aquest intercanvi podia ser Empúries», afegeix Morer.
Els estudiosos creuen que els primers poblaments en aquest enclavament –ubicat als terrenys d’una masia- daten del s.VII a.C (la primera edat de Ferro) i que s’hi van anar succeint diversos assentaments fins a principis del segle II a.C. «Cal partir de l’essència que ens trobem amb un immens camp de sitges que abraça una gran cronologia i que ha d’estar administrada per una sèrie de «funcionaris de l’època» i que depenent de l’època que es tractava, era més filogrec o més filoindígena. És a dir, més a prop del tarannà d’Empúries. El més difícil d’explicar, però, són els hàbitats d’aquesta gent», remarca Morer.
I és que al jaciment s’hi ha trobat milers de peces –moltes, senceres-. Entre elles, ceràmica grega però també objectes ibèrics. Però no només això. Les construccions d’alguns dels assentaments localitzats contenen elements arquitectònics hel·lenístics que desconcerten els experts. «No sabem si va ser per influència o per barreja», explica Morer.
Tres dècades d’investigació
Tot i que l’espai es va descobrir a finals dels 60, les excavacions no hi van començar oficialment fins al 1990 de la mà de l’equip dirigit per Enriqueta Pons. Amb una interrupció entre el 2004 i el 2008, l’any 2009 es van reprendre i ja sumen gairebé 30 anys de campanyes arqueològiques. S’hi han descobert fins a tres assentaments dels segles V, IV i III a.C. Faltaven per trobar els poblats originaris, els que van ocupar la zona entre els segles VII i VI.
