«Dir que els videojocs fabriquen persones violentes és com dir que la gent és estúpida»

La literatura contemporània ha explorat poc en l’univers dels videojocs. Per estètica?

Sí. Fa de classe popular. Potser perquè és difícil de literatulitzar, i en part aquest era el repte. Els gèneres de ciència-ficció no han tingut cap problema en submergir-se en la frontera entre el món analògic i el digital, però en la literatura no se’n parla, fa lleig.

«Jonàs va escanyar una dona en un parc de la part alta». Aquest va decidir que fos el punt de partida. Hi ha alguna relació entre l’addició als videojocs i la violència?

El més fàcil hauria estat crear un personatge i una història que ho donessin per bo. Però com que no hi crec, ho he fet al revés. Fer que sembli que anirà pel camí de justificar la violència partint de la base que és addicte als videojocs, però després fa un gir, perquè són els valors socials adquirits quan era petit els que l’ha fet violent. Dir que els videojocs fabriquen persones violentes és com dir que la gent és estúpida.

Si hagués apostat per una relació causal entre videojocs i violència, seria més comercial?

Seria un bestseller i tindria deu mil lectors més. Però prefereixo arribar a tres lectors que de debò xalin amb això, que a tres-cents d’una manera gratuïta.

Com a antropòleg, la preponderància del món digital és apocalíptica per la humanitat?

Com a antropòleg no hi veig cap discurs negatiu, sobretot perquè em recorda a altres moments de canvi de paradigma. Però com a ciutadà em fa por.

És una lectura amb dues capes, la història literal i la història suggerida. Com la formula de la tradició contista.

Les paràboles i les comparacions ocultes conviden a una lectura més pausada.

Ha buscat, doncs, un lector més intel·ligent?

Un lector que tingui més temps per llegir i no li vingui de gust que tot estigui mastegat.

Què hi té d’Adrià Pujol?

La passió pels videojocs. He fabricat un monstre, totalment allunyat de mi. I agafant tanta distància, la llibertat és total.

A Twitter aposta per imprimir la seva marca personal. Li funciona per a captar nous lectors?

Hi ha camins que comencen a Twitter i acaben amb el llibre a les mans. Però també es diu que ara cada escriptor és una Societat Limitada.

I pels escriptors que debuten, els premis són l’única opció?

Tinc una relació d’amor i odi amb els premis. Per un debutant és una bona porta d’entrada, però si el guanya. Del contrari, genera una enorme frustració. Hi ha escriptors que es presenten a totes les convocatòries, i això acaba pervertint l’escriptura, l’acaba tenyint d’aquell premi, i aleshores ja no sé si ets prou lliure. L’escriptura és un ofici de gent valenta. Poden passar anys abans no t’acceptin un manuscrit, però si no el volen, llença’l i escriu-ne un altre. Jo, per exemple, he esborrat més pàgines de les que he publicat.Pensa en el discurs que farà el dia de la presentació abans de començar a escriure la novel·la?

Tinc el meu amor propi, com tothom, sinó ja no escriuríem [riu]. Però hi ha escriptors que tenen més ganes de publicar que d’escriure. És una il·lusió entranyable, però hi ha l’ànsia de ser escriptor abans de ser-ho, quan a l’hora de la veritat és molt dur. No és bonic ser escriptor. Però al glamour, qui s’hi pot resistir?

Però el mercat editorial està saturat. Hi ha més gent escrivint que llegint?

Ara mateix, sí. És un còctel entre país petit, generacions ultrapreparades, el Barcelonacentrisme del sarau literari i la gent que es creu en la condició d’escriure, sumat a que hi ha menys gent que llegeix. Crec que això es revertirà, perquè un escriptor ho demostra si aguanta vint anys produint obres de qualitat, no guanyant un premi a la jove promesa.

També es dedica a la traducció. Deixa rastre?

Quan tradueixo llibres perquè vull, la petjada és forta. Però traduir per encàrrec em genera molta satisfacció, tinc la sensació gairebé secreta d’entrar en diàleg amb l’autor, al que li acabes descobrint les entranyes. La petjada és molt lleugera, però amb el sol fet de traduir ja l’hi deixes.

També hi ha traductors que, si no endevinen les paraules, eliminen els passatges...

Si hi hagués tarifes dignes i tempos raonables, la fidelitat augmentaria.

Es deixa traduir?

Ho han intentat però és molt difícil, suen tinta. No faig concessions a que se m’entengui.

No és partidari de començar a fer el dol al fantasma de la mort del català.

Gens. Que el català està fatal és evident, però porto vint-i-cinc anys injectant català de qualitat. Aquest és el meu servei a la llengua i al país. Em podria dedicar a proclamar en tertúlies que el català es mor i cobrar, però prefereixo fabricar i escampar la llengua. Si tots féssim el mateix, ja no estaríem dient que es mor. Estem perdent temps.