La feina d’un estudiós de la pintura com Matías Díaz Padrón té bastant de detectivesc. El prestigiós acadèmic s’ha passat bona part de la seva vida explorant les golfes del Prado, recorrent petites esglésies i revisant col·leccions privades per identificar i autentificar obres desconegudes, o discutides, dels grans mestres de l’art flamenc que van treballar a Espanya, l’especialitat en la que és una de les majors autoritats d’aquest país.

Diverses d’aquestes troballes, i una profunda anàlisi de les seves obres, apareixen a Escritos sobre Rubens, un llibre en què es recullen els articles que ha anat publicant sobre el pintor al llarg de més de mig segle d’investigació. Textos que recullen batalles com la que va mantenir per aclarir l’autoria de l’Estudi del Judici Final, un dibuix que no estava adjudicat al pintor -l’obra definitiva està a Munic- i que el va portar a enfrontar-se als grans especialistes europeus per demostrar que era seu, fins que li van donar la raó. O una Immaculada que estava en els fons del Museu del Prado, «en unes golfes que semblaven les de la pel·lícula El Fantasma de l’Òpera», atribuïda a Erasmus Quellinus. Ell va aconseguir establir que aquella pintura era de Rubens, malgrat un trampós arc de mig punt en el llenç que apuntava en una altra direcció.

El llibre va ser presentat aquest dijous a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, a Madrid, «un dels llocs més propicis per fer-ho», com va assenyalar la professora Ana Diéguez-Rodríguez, deixebla de Díaz Padrón i directora de l’Institut Moll. Aquest Centre d’Investigació de Pintura Flamenca creat per Prensa Ibérica inaugura amb aquest volum una nova col·lecció, Scripta Selecta, que s’uneix a la resta de les que té dedicades a aquesta disciplina i a la revista de referència Philostrato. De l’acadèmic canari compta amb un bon grapat de títols, com els seus monumentals estudis sobre Jacob Jordaens i Van Dyck a Espanya. Aquest últim va ser reconegut amb el premi Europa Nostra el 2014.

Durant l’acte, el director del Museu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, José María Luzón Nogué, va esmentar la llarga amistat que l’uneix a Matías Díaz Padrón. Una amistat «que és heretada», i que li van transmetre altres estudiosos com Antonio Blanco Freijeiro o Diego Angulo, antic director de la pinacoteca madrilenya. Angulo va ser el professor que, als anys 60, quan Díaz Padrón semblava orientar els seus passos a l’estudi de l’arquitectura, li va suggerir que es decantés per la pintura flamenca de segle XVII espanyol. Un camp que llavors romania verge. El jove estudiant li va fer cas, i quan es va posar a investigar per la seva tesi va haver de fer-ho des de zero. Va ser ell qui va establir unes bases sòlides per als que vindrien després.

Passió per Rubens

Al llarg de la seva carrera, Díaz Padrón ha estat docent a la universitat de La Laguna, i ja a Madrid, a la Complutense i a l’Autònoma. El 1970 es va incorporar a el Museu del Prado i allà es va quedar fins el 2005, quan va deixar el seu lloc de conservador en cap de pintura flamenca i holandesa. Entre les seves parets va anar creixent aquesta passió per Rubens, un pintor que va abastar totes les temàtiques, el més sol·licitat a l’Europa de la seva època i mestre de tants mestres posteriors. Rubens només va venir a Espanya dues vegades, el 1603 i 1628, però la seva empremta en la Cort -també exercia de diplomàtic- i en els artistes de l’època va ser molt important.

Díaz Padrón sintetitza l’art del pintor de Siegen parlant de la seva sorprenent capacitat per a «convertir la tècnica en poesia». El defensa dels que deien que es donava la gran vida i que no li agradava treballar, rescatant una carta a l’arxiduquessa Isabel Clara Eugènia en la que l’artista li diu: «Si us plau, alliberi’m d’aquests pesars de l’administració. El que jo vull és pintar». I recorda que «tot i que produïa obres d’enorme bellesa, també tenia una impressionant capacitat per allò monstruós i horrible. No trobo una obra amb tanta ferocitat com el seu Saturn devorant els seus fills. No s’explica el Saturn de Goya sense la inspiració en aquesta pintura «.

Com apuntava durant la presentació Magdala García Sánchez, historiadora de l’art i editora del llibre, «sempre semblen fascinants i fàcils les coses que ens explica el professor, però tots sabem el que hi ha darrere. A més de la seva retina entrenada per captar els matisos més subtils, hi ha també un ingent treball de revisió i rastreig, i un coneixement exhaustiu de la bibliografia».

El resultat el podem gaudir en aquestes pàgines, en què l’editora destaca també «l’emoció davant la troballa». Aquesta emoció és evident en un investigador que encara ara, als seus 86 anys, segueix batallant per aclarir l’autoria d’algunes obres, i que promet sorpreses importants molt aviat.