Un madrilenyista tot i que no madrileny com Julio Camba, sostenia que «l’autèntic Madrid s’ha d’anar a buscar als barris baixos, a les sòrdides cases de veïns i en les tasques de tràgic ambient». Alguna raó tindria en Camba, tot i que ell es va passar els darrers anys de la seva vida vivint en una habitació del Palace, com un Duran i Lleida avant la lettre. Així que, convidat com estic a signar llibres a la Feria del Libro, passo abans per la tasca Los Chanquetes a menjar cua de toro i callos. El que té de tràgic Los Chanquetes no és la cuina ni l’ambient, tot el contrari, exquisits, sinó les fotos i cartells que adornen les parets, amb els millors toreros dels darrers cent anys, no pocs d’ells morts a la plaça, això sí que és tragèdia. Per no faltar-hi, no hi falta ni el cartell de la famosa corrida de Linares en la que Islero -com saben els amants dels crucigrames- va posar fi a la carrera i a la vida de Manolete. Impregnar-se d’ambient taurí és la millor manera d’enfocar una hora i mitja de signatures al Parc del Retiro, sota un sol de justícia però sense banda que toqui un pasodoble. No són les cinc en punt de la tarda, però sí les dues.

Quan l’Oriol, el meu editor, em va preguntar si m’agradaria anar a la Feria del Libro, no ho vaig dubtar. Acostumat com estic que en els Sant Jordi em col·loquin en hores intempestives -en un em va tocar quan encara s’estaven muntant les parades-, és d’agrair que set-cents quilòmetres més cap al centre de la península, tinguin més consideració.

La Feria del Libro de Madrid, per més que als catalans que ens pensem haver inventat el Dia del Llibre ens pesi, es celebra des de fa vuitanta anys, facin comptes i veuran que la primera edició va ser el 1941, si és que entremig no se n’ha suspès cap.

És com un Sant Jordi de tres setmanes, però sense estelades, sense que ningú et digui en quina llengua ha d’estar escrit el llibre que compres, i sense senyores que preguntin quin llibre regalar a un marit que no llegeix. Un té la sensació que qui va a la Feria del Libro és perquè li agrada llegir. Per no haver-hi, no hi ha ni gent disfressada de dracs perquè els nens s’entretinguin, cosa que és d’agrair. Deu ser la diferència entre un dia dedicat a vendre llibres perquè sí, i unes setmanes dedicades a la literatura. No consta, tampoc, que a Madrid tinguin una Rahola mediàtica que posi el crit al cel perquè l’inclouen a la llista d’autors mediàtics.

L’autor de províncies, un servidor, signa una dotzena de llibres, no està malament en una fira amb 200 casetes i uns quants milers d’autors. Ve un notari que havia estat a Girona i m’ha sentit de bon matí a la Cope, uns lectors dels meus articles que s’havien assabentat de la meva presència, una gironina funcionària del ministeri de Medi Ambient que em llegeix, i algun despistat.

- Oiga pollo, ¿es usted el de este libro, ‘Barretinas y estrellas’? Lo he ojeado y quizás me gusta, écheme una firmita, haga el favor.

I en acabar, unes canyes i unes tapes, res més es pot demanar. Al cap i a la fi, com també va dir el gran Camba, «no pertenece uno a la Real Academia, ni hay probabilidad de que llegue a pertenecer nunca».