Han passat moltes coses des de la publicació de El fibló. Però ni l’esclat de la pandèmia ni la detecció d’un càncer han pogut negar les ganes a Sílvia Soler (Figueres, 1961) de tornar-se a submergir-se en la intimitat de les relacions humanes per a abordar un tractat sobre l’amistat, batejat Nosaltres, després.
L’amistat i la família són temes recurrents en les seves novel·les. Què n’ha après, dels seus personatges?
Són dos temes que m’interessen perquè sempre hi ha coses a dir. Ara no em ve al cap res concret, però he après coses que m’han fet variar el punt de vista.
En les novel·les, els personatges la fan sortir del guió?
Totalment. A vegades tens una història en ment i els personatges la recondueixen cap a una altra banda, em diuen: «no, això no fa per mi». I no em sap gens de greu perquè la història és viva. Tinc un guió molt esquemàtic i el que faig és posar en joc els personatges.
Tenia la novel·la a mitges quan li van diagnosticar un càncer. Com va tornar a connectar amb el món que havia creat?
Em va costar molt i fins i tot vaig arribar a pensar que no en seria capaç. Quan tornava a llegir el que havia escrit, em semblaven personatges totalment desconeguts. Però el meu fill va tenir l’encert de pensar que escriure em faria bé. I va ser a base de tornar-m’hi a posar cada dia que vaig tornar a recuperar el fil. M’havia de concentrar tant que quan escrivia aconseguia oblidar-me de la malaltia.
A Nosaltres, després hi ha un canvi de registre en relació a les novel·les anteriors: del positivisme al realisme.
És més crua. Però amb un regust a cant a la vida, perquè m’he adonat que l’optimisme no m’abandona ni en els moments més negres.
La novel·la ressegueix l’amor, dels vint anys als cinquanta. Quin és el millor moment per enamorar-se?
Espero i desitjo que qualsevol moment sigui bo. Això sí, es viu d’una manera diferent. Als vint et deixes arrossegar absolutament i potser quan ets gran no t’exposes de la mateixa manera.
El poliamor i l’adulteri també hi son presents. Se sent còmode amb altres formules d’amor?
He estat educada amb uns principis que tinc molt interioritzats. Per mi parlar de poliamor és parlar de ficció. No estic educada per a poder-me’n sortir [riu]. Però és una evolució i les noves generacions ho veuen d’una altra manera. Les noves generacions no estan predisposades a tenir un amor que duri tota la vida. I a mesura que anem avançant, les noves formules es normalitzaran.
Estaria disposada a renunciar als seus codis morals per a acostar-se al públic jove?
La veritat és que escric des de la perspectiva de l’edat que tinc.
El Baix Empordà és un dels escenaris de la novel·la. Per identitat o per marca comercial?
Ha estat d’una manera gairebé involuntària. Ho tinc molt endins perquè totes les meves arrels són a l’Empordà i jo me n’he desarrelat, i suposo que és una mena d’enyorament. Però quan busco un paisatge que per mi vulgui dir benestar i tranquil·litat, sempre em ve al cap l’Empordà.
L’atzar juga un paper clau en la novel·la. També en la vida?
L’atzar és fonamental. I potser això fa que viure sigui tan interessant, perquè no ho podem controlar tot. Els quatre personatges podien no haver-se trobat, però es converteixen en veïns i descobreixen una ferida d’infància que els uneix d’una forma especial. Podem esforçar-nos en canviar les cartes amb les que naixem, però hi ha una part que sempre dependrà de l’atzar.
Precisament va començar escrivint la infància dels quatre personatges. És el seu mètode?
No penso tant en la història sinó en els temes a partir dels quals vull reflexionar. A vegades arribo a les tres quartes parts de la novel·la i encara no sé el final. I és fantàstic, perquè ni tu saps cap on et conduirà.
Els escriptors sempre escriuen la mateixa novel·la?
N’estic convençuda. Fins i tot crec que els que sembla que no, en realitat només ho dissimulen.
No ha volgut sortir mai de les quatre parets del gènere?
Abans em sentia acomplexada perquè tenia la sensació que sempre escrivia el mateix. Però amb els anys vas perdent manies i vas guanyant seguretat. Vols transmetre un pensament i pots fer-ho de mil maneres, i sempre sortiran coses noves. Explorar està molt bé i ho admiro, però hi ha d’haver un motiu per fer-ho. No tinc cap interès en escriure una novel·la de misteri. Però el que sí que faig és que d’una novel·la a l’altra m’imposo un repte, a nivell estructural per exemple, que els lectors no han de percebre.
Ara s’estrena amb el segell Univers. Com està sent el debut?
Fantàstic. El canvi m’ha fet molt feliç i l’he fet molt convençuda. Estic molt agraïda a Columna, però molt il·lusionada de poder col·laborar amb un projecte nou que s’ha sabut posicionar molt bé en molt poc temps, al costat de la meva amiga i editora Esther Pujol.
Els seus sempre són llibres molt esperats. Porta bé, la gestió de les expectatives?
Quan vam anunciar la data, molts lectors em felicitaven per Twitter. Això em va aclaparar una mica, perquè tens por que decebi. Però ara, després de llegir-la, em diuen que és la meva millor novel·la.
