Roger Mas (Solsona, 1975) té molt per celebrar. Després de debutar amb el disc Les flors del somni (Picap, 1997), al qual van seguir títols com Mística Domèstica (2005), el celebrat Les cançons tel·lúriques (2008) o Parnàs (2018), ara que compleix un quart de segle sobre els escenaris publica Totes les flors, un disc que malgrat mostrar la maduresa adquirida en tots aquests anys, manté intacta la seva essència original.

La cançó Totes les flors sona a nana per als més petits. En què es va inspirar per composar-la?

Em va inspirar L’Eclesiastès, el passatge de l’antic testament que diu que tot té el seu temps i el seu moment sota el sol. Un temps per riure, per plorar, per construir... Amb tot el que hem viscut últimament i per a mi mateix, que vinc de reconstruir-me personalment, és una manera de celebrar la vida però acceptant l’error. Cal viure l’error com una cosa que forma part del procés, sempre amb un ànim positiu sense torturar-se en la derrota, que això és una cosa molt pròpia d’aquest país.

Vint-i-cinc anys són molts. Què implica la celebració?

Celebrar aquests 25 anys implica, principalment, somiar en els 25 que vindran després.

És cert que amb tants anys a l’espatlla a l’artista li deixen d’importar les crítiques?

En absolut. Això importa sempre i particularment a mi que sóc especialment sensible. Però per sort en aquest país la crítica és més aviat benevolent i almenys amb mi ho ha sigut.

Existeix realment el concepte de maduresa en una carrera en el món de la música?

La maduresa em fa una mica de por perquè a casa, quan la fruita és verda, dura, però quan està madura està al punt i com et despistis una mica comencen a sortir mosques. Ara sembla que tots siguem canalla fins a ja no sé quina edat, però artísticament considero que em trobo on he de ser.

Quina influència ha tingut en vostè Fabrizio De André?

En De André cada discurs és totalment diferent. Sempre m’ha interessat molt la seva gran llibertat musical. Per poder explicar les històries, se serveix de qualsevol estil musical i això m’agrada molt.

Se sent una mica hereu dels galàctics Pau Riba i Jaume Sisa?

Potser quan era jove m’hi hauria volgut sentir però ara tots formem part d’un mateix riu. La Nova Cançó parlava d’un «nosaltres», amb un codi més transcendental. Riba i Sisa parlaven més del «què hi pinto jo» enmig d’aquest «nosaltres» i m’agrada molt aquesta poètica espiritual.

Sembla que la música catalana viu un moment bastant dolç però al mateix temps es parla d’emergència lingüística...

No es tracta només d’una emergència lingüística, és també cultural. La llengua és una forma d’entendre la tradició. Vivim un moment en el qual la força de la nostra llengua en l’únic espai que té, on ha nascut, es queda curta en comparació amb les forces de fora, i no és una qüestió del castellà, sinó també de les plataformes digitals, la indústria de l’entreteniment anglosaxó...

Apple va afegir uns asteriscs al tema Amb la polla i amb l’ou, dedicada a Carme Ruscalleda. És normal que encara existeixi aquesta classe de censura?

Apple és una empresa nord-americana i té una moral molt concreta. Té lògica en la seva política, però aquesta censura demostra un total desconeixement de la llengua. Evidentment que hi ha un joc de paraules i sabia molt bé que jugava amb la confusió, però en aquest cas polla vol dir gallina. De fet hi ha zones de Catalunya en les quals polla significa pollancre. La censura ha estat una qüestió de formes que en realitat m’ha fet riure.