Poc es podien arribar a imaginar Quim Masó, Josep Domènech i Salvador Sunyer que un cicle nascut amb quatre espectacles i una il·lusió fèrria de programar teatre a Girona s’acabaria convertint en el que ara, trenta anys després, el món coneix com a Temporada Alta.
Sota el lema Temporada Alta: quatre espectacles divertidíssims, els artífexs de la iniciativa debutaven a l’escena gironina de 1992 amb el que estava cridat a ser el gran reclam: l’espectacle Degustació, d’El Talleret de Salt. Amb només un centre d’operacions, Girona, el motor es va començar a posar en marxa. «Cada any ens vam proposar fer un pas més, per petit que fos», subscriu l’ara director del certamen, Salvador Sunyer. Així, al 1993 ja van aixecar el teló amb sis espectacles i la primera obra de producció internacional sobre l’escenari: Kalo, de Maurice Durozier. L’engranatge anava guanyant múscul, i a partir del 1997, amb la inauguració del Teatre de Salt, també els espais.
Amb l’arribada del nou mil·leni, mentre el gran públic jugava a endevinar a quin any els cotxes arrencarien el vol, Temporada Alta portava a Girona l’estrena a l’Estat de El costume, de Peter Brook, l’espectacle que, revela Sunyer, els va «començar a situar al mapa». Però les dues propostes que al llarg dels trenta anys d’història han marcat un abans i un després en la projecció internacional del festival han estat Psicosi 4.48, de Sarah Kane (un monòleg interpretat per Isabelle Huppert que només es va representar a Londres, París, Milà i Salt); i els espectacles de la companyia anglesa Propeller, que com recorda Salvador Sunyer, «el primer any no van aconseguir omplir el Teatre de Salt i, el sisè, ja van atraure autobusos procedents de Múrcia».
A nivell català, els organitzadors del festival també van saber detectar el talent que, anys més tard, governaria el panorama artístic. Dramaturgs com Àlex Rigola, que arribaria a convertir-se en el director artístic del Teatre Lliure, o Xavier Albertí, que fins aquest estiu ha estat al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya, van estrenar els seus primers espectacles a Temporada Alta. «Hem acompanyat a artistes que començaven a debutar i que ara s’ha consolidat com els grans noms del país», sosté Sunyer.
De fet, una de les claus de l’èxit ha estat aquest: el maridatge entre «les noves veus que crèiem que marcarien el futur», amb els grans dramaturgs del moment. Tot i que són molts els directors estrangers que han trepitjar l’escenari del certamen, després de trenta anys molts ja s’han convertit en veterans del festival. Noms com Alain Platel, Oskaras Koršunovas, Romeo Castellucci o Guy Cassiers van fer de Girona una parada obligatòria en les respectives gires. Però més enllà de l’exhibició, l’organització tenia ganes d’innovar. «Vam apostar perquè els grans noms internacionals dirigissin actors d’aquí», explica el director. D’aquí han nascut, per exemple, coproduccions com L’oncle Vània, sota la batuta del lituà Oskaras Koršunovas i un repartiment encapçalat per Julio Manrique, Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Lluís Marco, Carme Sansa i Júlia Truyol, que el proper 8 d’octubre inaugurarà la 30a edició del festival.
Més enllà d’una radiografia
La maduresa del certamen, amb tres dècades a les espatlles, ha testimoniat l’adaptació de les propostes escèniques als nous temps. «El teatre ha canviat molt perquè tot ha canviat molt, l’única cosa que no canvia és la ciència», ironitza Sunyer. El pas del temps, explica, ha desencadenat la irrupció de noves formes. «Als anys noranta hi havia una energia brutal de la societat civil, i per tant de grups de teatre potents que havien sortit de la Transició; ara, en canvi, tot s’ha institucionalitzat», subratlla. Una altra de les grans transformacions ha estat la professionalització del sector. Tot i que en la dècada dels noranta ja començaven a arribar actors formats a l’Institut del Teatre, hi havia molta presència del teatre amateur. En paral·lel, sosté Sunyer, el sector de les arts escèniques ha viscut un desencant. «Abans dominava la sensació de que tot era possible, en qualsevol teatre i en qualsevol lloc; i ara impera la visió de que tot és molt difícil», afirma. Una situació que, tot i que la pandèmia ha accelerat, fa temps que està governada pel desànim degut a la manca de «pressupost i estructures». En aquest sentit, mentre països europeus com França i Alemanya amb un model d’ensenyament en el terreny de les arts escèniques «similar» doblen el pressupost destinat a l’activitat cultural, el festival, al llarg de la seva història, ha volgut ajudar a «pal·liar la situació». Així, Sunyer destaca que «hem intentat donar opcions als artistes perquè puguin estrenar a Temporada Alta els seus espectacles, a més de que es pugui veure el que s’està fent a nivell internacional i que les produccions d’aquí surtin a l’estranger».
Un projecte de ciutat
«No soc gens objectiu per a poder fer balanç», confessa el director del festival. Però des del primer moment, Sunyer tenia clar que a Girona i Salt calia «crear-hi alguna cosa». Tres dècades després, reconeix que «Temporada Alta dona sentit i personalitat pròpia als dos municipis». Així, subscriu, «el certamen demostra que qualsevol ciutat petita, si s’ho proposa, pot marcar la diferència en un àmbit concret».
Una de les claus de l’èxit del festival, revela, és que «ha estat i és possible gràcies a la suma de molta gent, al públic que ha anat creixent al costat de Temporada Alta i als artistes que ens han fet costat». A més, el festival també ha servit per a establir una «doble centralitat» a Catalunya en el món de les arts escèniques. «És bo que intentem exercir d’una manera diferent a Barcelona», explica.
Tot i haver estat vital per a la continuïtat del festival, el certamen treu pit quan parla del públic. I és que més enllà d’una xifra, Temporada Alta també ha tingut l’habilitat de saber (i voler) escoltar els espectadors, que atrets per propostes escèniques d’arreu del món, han sol·licitat la programació d’espectacles. Les peticions populars, que han arribat sobretot de la ma d’experts en l’univers de les arts escèniques, han aconseguit portar a Girona espectacles com Acorar de Toni Gomila. A més, des de fa dos anys, el festival treballa amb un grup de joves «apassionats pel teatre» a través de focus groups, una eina que permet a l’organització mesurar el pols a les noves generacions amb l’objectiu de gestar plegats una programació atractiva.
Una vida en 30 cartells
Des de Leonard Beard, el primer artista plàstic que va rebre l’encàrrec de dissenyar el cartell de Temporada Alta l’any 1996, a Antoni Tàpies, passant per Joan Fontcuberta, Frederic Amat o Narcís Comadira. Aquests han estat els artífexs de les obres, «una petita picada d’ullet als millors artistes plàstics del país amb la idea d’il·lustrar la fusió dels llenguatges artístics», assenyala Sunyer.
Amb aquesta edició, amb la que el festival preveu assolir la xifra d’un milió d’espectadors, la mirada està posada en clau de futur. El principal repte, ara, és «arribar a les escoles i als instituts gironins per portar la formació artística al món de l’ensenyament».
