Res és el que sembla en un espectacle en què les parets es mouen i un grapat de penjadors pot fer més por que un drac. Res és el que sembla i val la pena arribar-hi sense gaires idees preconcebudes, per això a Aurélia Thierrée li costa parlar de Bells & spells. És la tercera proposta que, juntament amb la seva mare, Victoria Thierrée Chaplin, porta al festival Temporada Alta.
Amb dues funcions previstes per demà i dimarts al Teatre Municipal de Girona que en suposaran l’estrena a Catalunya, la filla i la neta de Charles Chaplin tornaran a unir el circ, la dansa i la màgia sense necessitat de formular ni una paraula. Al costat del performer i ballarí Jaime Martínez, introduiran l’espectador en un univers surrealista i sense regles conegudes.
A Bells & spells, l’actriu Aurélia Thierrée hi interpreta una cleptòmana que, després d’endur-se tot el que troba, veu com els objectes robats cobren vida. Un punt de partida, explica Thierrée, que és només això, una arrencada, una «excusa» per entrar en un joc en el qual és difícil distingir què és real i què no.
«És un espectacle que fa servir molt la imaginació de l’espectador, al final ell decideix sobre què va l’espectacle, per això em resisteixo a parlar gaire de l’argument», apunta l’intèrpret, que aconsella que, per fruir de veritat de les sorpreses i les il·lusions òptiques que plantegen, s’hi ha d’anar «disposat a deixar que la ment voli ben lliure».
«Va d’una dona que té la necessitat d’agafar coses que no són seves i també de la misteriosa energia dels objectes, però al mateix temps em resisteixo a dir que va d’això exclusivament. A Bells & spells no hi ha una narrativa perquè el públic ha de decidir també de què va el xou i si és només un entreteniment o alguna cosa més», explica Thierré.
Una vida als escenaris
Amb llargues arrels en el món de l’escenari, l’actriu té un arbre genealògic que fa basarda: el seu besavi era el premi Nobel de Literatura Eugene O’Neill; els seus avis, el creador de Charlot i l’actriu Oona O’Neill, i els seus pares, dos revolucionaris del circ modern, Jean Baptiste Thiérrée i Victoria Chaplin, amb qui torna a col·laborar després de L’oratorio d’Aurélia i Murmures des murs, tots dos vistos als escenaris gironins, i amb qui se sent «molt còmoda» treballant.
Potser per això veu la feina teatral com «un joc, perquè has de convèncer el públic que t’acompanyi fins on el guies. És un repte que m’encanta i que confio poder seguir fent cada nit».
«Cada nit és diferent, no saps mai com anirà i per això t’has d’anar adaptant. És la bellesa de la professió, que cada xou obre un escenari inesperat», diu Thierrée, que va debutar davant del públic als tres anys.
«Va ser un paper dificilíssim d’interpretar!», bromeja l’actriu francesa. «Només m’havia d’estar dins una caixa amb les dues cames sortint cap a fora, va ser molt fàcil, i des de llavors pràcticament no he deixat l’escenari. L’he abandonat en alguna ocasió, però sempre he acabat tornant, perquè en certa manera és com si fos casa, és imprevisible, però és casa i per això sempre val la pena tornar», diu.
