La poeta mallorquina Antonina Canyelles participa demà (19h) a llibreria Context de Girona, en un recital poètic en homenatge a Frederic Streich, el propietari d’aquest cafè-llibreria, que va morir aquest estiu. Diumenge recita a la cloenda de la Vila del Llibre de l’Escala

En temps de correcció política, vostè surt fumant en la foto de l’entrevista. 

Se me’n refot, m’és ben igual. Fa quasi seixanta anys que fumo, seria ben beneita si ho deixés ara, a les darreries. No ho troba?

El que trobo és que està bé saltar-se les normes.

(Riallada) I tant que sí. Tota la meva vida me les he saltat.

Parla català o mallorquí?

Jo parlo català. Ho tinc claríssim. El mallorquí és català, per més que n‘hi hagi que diuen que són llengües diferents.

I quina salut té el català, a les Illes? 

Té molt mala salut. No veig que fem gaires passes endavant, tenim un exèrcit enemic molt potent. A banda de si parlem mallorquí o català, hi ha els forasters, que no parlen ni un ni altre. És una batalla molt difícil de guanyar. Sóc professora de català des de fa quasi quaranta anys, i el català estava millor abans que ara. Almenys teníem esperança i il·lusió que les coses canviarien.

Ja no té esperança?

No sé si el català arribarà a ser residual. Miri, jo tinc 79 anys i no hi vull pensar. Com que aviat em moriré, ja s‘ho faran.

Fa poc li van dedicar una placa en un carrer. No és mal senyal, quan et comencen amb coses així?

Sí, a Manacor. Em va sorprendre, perquè no sóc cap poeta mediàtica ni canònica ni res d’aquestes històries. Estic contenta que em tinguin aquesta atenció, però en realitat aquestes coses ni em van ni em vénen. A Manacor això del català ho veuen d’una altra manera, hi ha molta empenta cultural. Palma és diferent...

Quan decideix algú que serà poeta?

No ho sé. Jo escric des que era mot petita. I he anat fent el meu camí, sense que m’importi ser la poeta número 1 o la número 1.001. Estic contenta amb el que faig, i a alguns agrada i a d’altres no. Res més. Sóc una escriptora contenta, no sóc de les que s’ho passen malament per escriure. NI tan sols penso si el que escric m’ho publicaran o no. Mai ho he pensat.

El darrer poemari es titula «Exercicis d’una mà insomne». Li costa dormir? 

No em costa gens, dormir, aquest insomni és provocat (riu). Quasi sempre he escrit al llit. Em poso música i em fico a escriure. I és clar, si jo no dormo, la mà no dorm. Les idees em vénen de nit, llavors de dia les retoco, les poso en condicions.

I ben còmoda que hi deu estar.

Se’n foten de mi, diuen «ja tenim la nova Víctor Català, escrivint des del llit». És que a 26 anys em van diagnosticar tuberculosi renal i vaig haver de fer sis mesos de llit. Estic ben entrenada. Per mi, estar al llit és com anar pel carrer. I això que dormint quatre o cinc hores en tinc prou, estic més fresca que una rosa.

Les millors coses de la vida es fan de nit i al llit?

Ha, ha, no ho sé. Ens hem tornat tan moderns que també es fan de dia.

Els catalans som «putes i consentits», fent servir paraules d’un famós poema seu?

Som putes i consentits. I crec que hem de ser-ho. Putes, perquè és l’única defensa que tenim. I consentits perquè ens hem de deixar estimar, no en el sentit de permetre-ho tot.

Com diu en un altre poema: un francès ha de ser sintàcticament perfecte?

A vegades hi ha faltes... però també tenen la seva gràcia (riallada).