Oda als cossos vivibles

Seria típic, tòpic i sobretot injust dir que Ada Vilaró va dur diumenge a Temporada Alta una història de supervivència entorn del càncer. Seria molt injust, perquè 360 grams no va d’això. Va d’estimar-se, d’escoltar-se i reconèixer-se, de saber-se rellegir les cicatrius per aprendre’n alguna cosa.

Dos dies després de la mort de la seva mare, Ada Vilaró va perdre una mama al quiròfan, en una mastectomia. D’aquesta base que podria ser un cúmul de drames, n’ha fet un espectacle lluminós sobre la vida, sobre els cossos visibles i el que és més important, vivibles.

S’hi exposa del tot, a nivell físic i personal, per abordar des de la veritat una història de vida, construïda amb petites anècdotes cosides en un escenari de llençols blancs i taronges plenes de suc, com el que es beu a la nostra salut, a la de tots: del moment en què va ser concebuda quan el ginecòleg ja havia dit als seus pares que llancessin la tovallola al flirteig en un tren rumb a Florència per plantar-se davant la Venus de Boticcelli.

Retallets d’experiències aparentment insignificants que trena amb delicadesa al voltant del públic per a fer-nos partícips d’una gran abraçada i convidar-nos a seguir la festa, peti qui peti.