«Per a mi, la pandèmia comença amb Trump, és el mateix»

El 2020 va compondre el tema «Trying Times». Són aquests temps difícils o temps moderns, que deia Chaplin? 

En primer lloc, crec que els temps moderns ja inclouen la dificultat, són temps complicats, complexos, dels quals últimament penso que un cerca una mica de silenci. La qual cosa no deixa de ser irònic, perquè jo els aprofito per a compondre, és a dir per a crear més soroll.

O tal vegada és que els temps estan canviant, com deia l'altre?

Sempre ho han fet, però es nota que ara ho fan a una velocitat fins ara desconeguda. La veritat és que en els últims deu anys s'han produït més canvis que en els anteriors 500. Però continua havent-hi coses necessàries per als homes, per a l'ànima i per a la societat, i afortunadament aquí hi entra la música. No sols la música, també la necessitat d'acostar-nos a la llum, d'estar junts, d'ajuntar-nos al voltant de la cultura, del menjar, d'una cançó... de nosaltres mateixos.

Com va viure el confinament?

Vaig començar a discutir amb la meva dona.

Com tots.

Després ho vam portar fenomenal, i ara tinc un record daurat d'estar un any tancat amb la meva dona i la meva filla, un any de cançons, amor i proximitat. Crec que la nostra família es va fer més forta. Potser és un record idealitzat, perquè la meva dona diu que oblido les coses dures que vam passar: pena, incertesa, distància... Jo continuo tenint la impressió d'haver-ho viscut bastant bé.

Les dones tenen la facultat de no oblidar res dolent, així passin cent anys.

Ha, ha, té raó, ho recorden sempre.

Va canviar la seva visió de la vida?

No sé si va canviar la meva visió o no. D'una banda, em vaig adonar que la felicitat no ve de l'exterior. Com tots, vaig perdre l'accés a tot el que creia que em cap a feliç: viatjar, treballar, etc. Però em sentia feliç, amb el que llavors em vaig adonar que la felicitat ve de dins.

Com tot el que és important.

Passa que em vaig criar en una casa molt seixantera, és a dir progressista, a favor de les revolucions culturals, etc. I com que sóc fill únic de pares artistes, vaig voler acostar-me la seva manera de pensar. Vaig créixer pensant que havia nascut trenta anys tard, ja no hi havia una guerra de Vietnam a la qual oposar-me. Pensava que avui tenim targetes de crèdit, YouTube, etc, i em faltava aquest sentiment d'escriure la història, d'estar dins d'una cosa rellevant. Amb la pandèmia sento que visc una cosa històrica.

Bé, viure sota el govern de Donald Trump, tampoc va estar malament. 

(Riallada) Va estar molt malament. Per a mi, la pandèmia comença amb en Trump i acaba ara. En el fons és el mateix.

Alguns artistes no volen actuar mentre el públic no pugui ballar i anar sense mascareta.

Cadascun ha de trobar el seu punt de comoditat. Tant a nivell de sanitat com artístic. El meu pare, per exemple, no volia viatjar enguany, perquè deia que li resultaria trist no interactuar amb el públic, no poder parlar-hi. Jo em vaig arriscar, vaig voler veure com estava la gent i el món. Avui faig a Madrid el primer concert fora de Nova York, després de dos anys. No sé com serà, igual tenia raó el meu pare. Bé, ell ja ha fet algun concert prop de casa…

Cada dia ens costa més conversar?

Aquesta és una bona pregunta. Durant la nostra conversa ha sonat quatre vegades el senyal de Whatsapp. Les xarxes ens connecten, però també ens tallen. Una cerca el silenci, perquè d'aquí sorgeix la creativitat, la conversa, trobes coses bones. Amb tantes interaccions que tenim, és difícil la conversa profunda. Ens costa, sí. Estic enganxat com tothom, però reconec que les xarxes han canviat els cervells de tots, no tenim capacitat de concentrar-nos.

Escoltar l'altre ja és cosa del passat?

Crec que això té a veure també amb les xarxes socials. Estem engabiats en un entorn en el qual tothom pensa com tu. Ja no ens enfrontem a idees diferents. Hem perdut capacitat d'escoltar, d'analitzar.