«No sabria dir si és un concert teatralitzat o teatre musical, però és una festa de principi a final amb humor, música i dansa», assegura l’actor Marcel Tomàs, que s’ha tornat a aliar amb els músics de Girona Jazz Project per al seu nou espectacle, Els colors de Duke Ellington. S’estrena l’1 de novembre al Canal de Salt, en una doble funció (a les 12 i a les 6), dins la programació de Temporada Alta.

Dos actors i nou músics hi ofereixen un recorregut, amanit amb l’humor de Cascai Teatre, per la història del jazz a partir de la figura del pioner del gènere, Duke Ellington.

L’origen de l’espectacle, explica Tomàs, és Noucents, el pianista de l’oceà, un projecte en què també va col·laborar amb els músics de Girona Jazz Project. «Em parlaven molt d’Ellington, m’insistien que era un personatge realment fascinant», diu. A través d’ells vaig descobrir un jazz més festiu i amable i sobretot, un personatge que mereixia un espectacle», explica l’actor empordanès sobre una de les estrelles del jazz, a qui defineix com «un paio fantàstic, molt elegant i culte, però també transgressor. A més, tenia sinestèsia, un trastorn neurològic que barreja els sentits i quan escoltava música hi veia colors, i això també ens dona joc», apunta.

Així, a partir de la seva biografia i d’un gènere musical que va néixer en llocs clandestins i va anar creixent i sofisticant-se amb els anys, actors i músics repassen «amb un punt pedagògic però molt amè», la història del jazz fins a l’actualitat.

«És una música molt autèntica, parla molt de la condició humana i és pur sentiment», diu. Alguns dels temes musicals que formen part del repertori de l’espectacle són Take the «A» Train, In a sentimental mood, It don’t mean a thing o Sophisticated Lady amb arranjaments d’Adrià Bauzó i Xavi Molina.

La música de Duke Ellington és la protagonista absoluta de l’espectacle, acompanya totes les escenes. «Ens permet retratar Nova Orleans, Nova York, l’ambient del Cotton Club», explica Marcel Tomàs.

L’espectacle també toca temes com el valor que té la música per a la societat o la inspiració. « Duke Ellington sempre va lluitar per trobar la melodia perfecta, patia certa angoixa a l’hora de crear», diu.

Aquesta «història amable i per a tots els públics» combina la música amb el mim, el clown, el teatre d’objectes i de màscara, teatre visual i de gest i el teatre de text, per això els músics, a més de posar la banda sonora, són part activa dels esquetxos i a la inversa, els dos intèrprets també canten i ballen.

«Des del primer assaig vaig dir als músics que no volia veure instrumentistes, volia veure intèrprets. Ja els avisar que l’humor és una cosa molt seriosa, que requereix moltes hores d’assaig, i en aquest sentit, s’han implicat molt. Ells, a canvi, també em van demanar que cantés i faig el que puc», bromeja.

Pel que fa a la coreografia, ha anat a càrrec de l’actriu, cantant i ballarina Marta Ribera. La gironina compta amb una llarga trajectòria, sobretot en el teatre musical, i actualment està treballant amb Antonio Banderas a Company.