Marc Moreno és l’impulsor de l’editorial Llibres del Delicte, dedicada a la novel·la negra en català. És també escriptor, i acaba de publicar «Després de la vergonya», on relata la història d’en Pau, que és atropellat i, quan desperta del coma quatre anys més tard, no troba la família
Va muntar una editorial perquè ningú li publicava els llibres?
Al contrari, vaig muntar l’editorial perquè no m’agradava com es tractava els autors, jo mateix no m’he sentit ben tractat en més d’una ocasió com a autor. Vaig pensar que en una editorial que té contents els autors sempre hi ha més possibilitats d’acontentar els lectors, i si no ho aconseguim, almenys assegures la felicitat de la meitat de l’equació.
Diu la solapa del llibre que «el destí t’ho pot treure tot en un tancar i obrir d’ulls». Vostè ho sap bé, això?
La vida són ratxes, i l’experiència m’ha ensenyat que hem d’aprofitar al màxim les bones ratxes i esperar amb paciència que passin les dolentes, tot i que la paciència sempre té un límit. Per temes de salut la meva vida és una muntanya russa, ara em trobo mig bé, ara fatal... Es tracta d’anar trampejant i no perdre el món de vista en aquest tancar i obrir d’ulls.
Ha utilitzat la seva experiència hospitalària, en la redacció del llibre?
És el meu llibre més personal, hi aboco més que mai totes les meves dèries. Els escriptors ens escrivim a nosaltres mateixos en cada novel·la, camuflant les nostres paranoies entre ficcions. Escriure és part de l’autotractament psicològic que em faig. Voldria dir que escriure m’estalvia psicòlegs, però no és el cas, porto anys deixant-me en ells la pasta que no tinc.
Fins i tot de les situacions més dramàtiques se’n pot treure alguna cosa bona?
Viure una malaltia greu no et converteix en millor persona, preferiria ser un pelet pitjor persona i haver-me estalviat els catorze anys de químios, ràdios, trasplantaments i rebuigs que porto.
Malgrat tot, el noto optimista.
La meva fe és la meva esperança. Fe en mi i en trobar-me bé. Sóc pessimista de sèrie, però els cops de la vida t’obliguen a ser optimista, si no vols acabar tot el dia al sofà amb els dits tacats de cheetos.
Els atropellaments de la vida són pitjors que els dels cotxes?
Els atropellaments de la vida solen ser fruit de l’atzar, i només pots lamentar-ho i encreuar els dits quan tornis a travessar un carrer. Els dels cotxes són conduïts per l’odi de persones que poden fer tant de mal com els de la vida, però a sobre et deixen el dubte de no entendre per què.
Les dones porten els homes pel mal camí?
Els homes tenim prou capacitat per triar sempre el camí equivocat, no ens cal l’ajuda de cap dona per cagar-la. Fa segles que ho demostrem.
No li passen prou desgràcies al protagonista, que l’hagi de fer periodista?
Quan putejo el protagonista, el putejo de debò.
«La indigència dels pares separats». Això què és?
És el sentiment d’impotència i incomprensió quan el món -els atropellaments de la vida- s’alia en contra teva per impedir que vegis la teva filla i tu, per més que ho analitzes, no trobes cap motiu lògic perquè no puguis estar amb ella.
La justícia és «un cachondeo», que deia aquell?
Quan has viscut en primera persona l’arbitrarietat i la superioritat amb què es comporta un jutge que decideix sobre la teva vida, fent que escolta la teva advocada barallant-se amb l’altra part, mentre ell llegeix la premsa, dir que és un cachondeo és quedar-se molt curt.
