El pintor Josep Niebla, conegut per pintar mars de grans formats, va morir ahir. Nascut a Tetuan el 1945 i afincat a Girona des de 1962, està considerat un dels pintors més destacats del país, i va estar en actiu de forma ininterrompuda durant prop de mig segle. Deixa una obra extensa i en constant evolució, marcada per un fort compromís social.

Quina biografia, la d’en Niebla. I quina feinada fer endreça d’una obra que són, en realitat, moltes obres. L’artista ens deixa després d’una llarga malaltia i, amb ell, també desapareix una de les figures més icòniques d’una certa pintura catalana que se somiava universal (i lliure) i que permetia als seus artífexs viure del seu treball. Poca broma: viure de l’ofici de pintar, com els mestres antics, i mirar-se el món (i no pas el melic, com sol succeir ara) des d’una talaia privilegiada on el poder sempre resta en entredit.

Sobre la biografia atípica de l’artista, segurament el mateix Niebla es va encarregar de mitificar la seva infància africana: nascut a Tetuan el 1945, decideix molt aviat que vol ser pintor. No es tractava de cap imposició familiar (de fet, l’admirat pare treballava la fusta i, en el seu temps lliure, era corredor de fons) ni d’una suma d’esdeveniments més o menys atzarosos: Niebla escollia l’art com a forma de vida de manera conscient, gairebé deliberada i sense tenir en compte, per exemple, la seva realitat econòmica i social. Justament per això, els seus primers passos van ser fets a l’estudi de Miguel Bernardini (Burgos, 1989 – Ceuta, 1970), un pintor format en l’academicisme més estricte que havia fet fortuna retratant a les elits locals del moment.

De Tetuan a l’escola de Belles Arts de Sevilla. La dècada dels seixanta arrancava per a l’artista amb una beca que li permeté iniciar la formació pròpiament reglada. A la capital andalusa es forjà la personalitat artística, diguem-ne dual, de Niebla: «Teles expressionistes —escrivia la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs—, més exacerbades encara. Autoretrats d’un xicot prim de mirada molt intensa, reivindicadora». Les obres d’aquella època especular, òbviament, apuntaven en una direcció que transcendia l’oferta i les possibilitats de la facultat sevillana. La imatge, una mica idealitzada, de la Barcelona de Dau al Set s’acabaria imposant (el trasllat efectiu de Niebla a Catalunya es produeix el 1962). L’any 1964 exposava per primera vegada al VIII Saló de Maig bo i assumint que, a nivell artístic, ja no hi havia marxa enrere: «Barcelona em va impressionar molt -comentava Niebla a Borràs-. La pintura de Tàpies em condicionava i per primera vegada, davant d’una tela en blanc, em sentia tímid. El veia com el mestre. L’ambient a Belles Arts -havia demanat i aconseguit el trasllat de matrícula a la Facultat catalana-, per part dels amics, era estimulant; Chancho i Llimós, Gerard Sala, Grimal, Olivares i Artigau, Serra de Rivera, Puiggròs, Carbó Berthold, Arranz Bravo i Bartolozzi eren de la mateixa promoció».

També fou aleshores, i amb motiu d’aquella primera mostra barcelonina, que Niebla deixava de ser, a nivell artístic, José Álvarez per passar a ser Niebla, que és el cognom matern. Tampoc és casual que aquell Saló de Maig (Niebla hi exposà amb el número 145) retés homenatge al Club 49, hereu de l’ADLAN: l’avantguarda era allò que permetia a Niebla renegociar el seu passat i la seva formació acadèmica en vistes a una realitat que, per força, reclamava noves formes (encara que fos a partir de vells mitjans). La breu experiència parisenca (i la influència rebuda per part de l’abstracció lírica imperant a la capital francesa de mitjan anys seixanta, o de figures plàsticament contundents com ara la del pintor Pierre Soulages) acabaria de definir una personalitat artística cada vegada més madura i allunyada dels plantejaments acadèmics inicials. Tetuan i Sevilla, finalment, passaven a existir només en la memòria. D’aleshores ençà, la realitat primera de Niebla fou sempre més catalana i, en especial, empordanesa (durant uns anys daurats, la seva fundació va tenir la seu a Casavells).

Durant la seva trajectòria, Niebla va realitzar més de 200 exposicions a Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica i l’any 1992 la ciutat de Girona li va dedicar una extensa mostra retrospectiva. L’any 2017, quan Niebla ja estava inactiu a causa d’una malaltia, el Museu de Montserrat va acollir una mostra antològica per repassar els seus cinquanta anys de carrera. Fa tan sols uns mesos, a l’agost, Niebla va voler donar part de la seva col·lecció d’art a l’Ajuntament de Girona. En total, es tracta d’unes 600 obres de diversa autoria, entre les quals destaquen Ginovart, Miró, Dalí, Artigau o Ràfols Casamada.