Riccardo Braccaioli ha publicat la novel·la «Asesinato en el Rally Costa Brava» coincidint amb la celebració d’aquesta prova automobilística, que finalitza demà. Venjança, traïció, misteri i gas a fons, en un thriller que té com a escenari les comarques de Girona
Nou llibre. Això significa que no s’ha acabat el Braccaioli?
El Braccaioli continua. Ningú s’ha d’acabar, tots ens hem de reinventar. Un estudi americà diu que cada set anys ens hem de reinventar.
Deixar la dona i la família?
He, he, l’estudi es refereix a l’àmbit professional. Hauríem d’aprendre un ofici nou cada set o vuit anys, així mantenim el cap sempre en moviment.
Vostè ho posa en pràctica?
Per sort o per desgràcia, ho faig.
Quan li toca reinvenció?
Acabo de començar-la fa un any i mig, encara me’n queden uns sis.
Li agraden els ral·lis, almenys?
M’agradaven quan feia de copilot pel meu pare. Fins que em vaig començar a dedicar a la meva empresa, ho vaig deixar i no hi vaig tornar. Però m’agraden molt els cotxes i aquest món.
Li agraden també els assassinats?
M’agrada llegir-los, i encara més escriure’ls.
Mai ha tingut ganes de cometre’n un de real?
Assassinar, no, però potser em ve al cap com podria haver comès jo un determinat assassinat, o què li hauria fet a aquella persona.
Imagino que havent-hi un italià pel mig, el crim del seu llibre deu ser passional.
No li penso revelar res. Però d’un italià en poden sortir moltes coses passionals.
Fa vint-i-set anys que és aquí. Encara té ànima italiana?
Cent per cent.
I això què significa?
Només arribar a Bèrgam i respirar el seu aire, sense voler el cervell em diu: ets a casa.
A Lloret tenen la pell molt fina. No s’enfadaran perquè hi situa un crim?
S’enfadaran una mica. Però al final, el llibre és una gran oportunitat de màrqueting, de visibilitzar Girona, Lloret i el ral·li. De destacar que meravellosa és la Costa Brava i tota la província. He posat tot l’amor en destacar la terra que m’ha acollit. Potser algú que llegeix el llibre diu «anem a visitar aquest lloc».
A vegades les rivalitats esportives acaben malament?
A vegades sí, casos n’hi ha als diaris. Però són casos extrems. La rivalitat i la competitivitat són bones dins del terreny de joc, fins i tot per un mateix, ja que l’obliguen a donar el millor que té a dins. Però mai fora d’aquí, ni contra la integritat d’algú.
En un llibre anterior va parlar del poder del fracàs. Millor quedar últim?
Quedar últim ensenya moltes coses, i a més et fa valorar més el dia que arribes primer. Si arribes sempre primer, no valoraràs l’esforç ni entendràs el significat de millorar. Fracassar és necessari i és bo fer-ho com abans millor
La victòria està sobrevalorada?
Està sobrevalorada, perquè la societat creu que només val guanyar. La victòria és important com a reconeixement de l’esforç, res més. El segon, això sí, és el primer dels perdedors.
De què serveix fracassar?
Serveix per aprendre que ets responsable, cent per cent, del que ha passat. Que no era el camí correcte. Edison deia «hem descobert mil vegades com no es fa una bombeta». Fins que va descobrir com fer-la. Sense fracàs, ens atrofiem.
