A «Estimat Pablo» (també surt publicada en castellà: «Querido Pablo»), María Jaén novel·la la relació entre Pau Casals i la també violoncel·lista Francesca Vidal, des del punt de vista d’aquesta
Jo vaig comprar als anys vuitanta «Amorrada al piló», la novel·la eròtica que la va dur a la fama.
Sembla que fa quatre dies, i fa un munt d’anys. Però un munt, eh?
D’amorrar-se al piló a Pau Casals és un viatge llarg?
És un viatge de molts anys. Pel mig hi ha moltes històries, molta vida. Els anys et van portant cap a un lloc o un altre, et desperten noves maneres de mirar el món.
Bé, en aquesta novel·la sobre Casals hi ha també una mica d’erotisme.
No gaire, no? Vostè n’hi ha trobat?
Deu ser que jo veig erotisme arreu.
La novel·la els segueix a tots dos durant molts anys, ja que es coneixen de joves. Em posava al davant les fotos de tots dos, de l’època que estigués escrivint en aquell moment. N’hi ha una de Casals de jove, amb gran bigoti i molt de cabell.
Dibuixant un Casals adúlter, està jugant amb dos símbols catalans sagrats com el mateix músic i el matrimoni.
He, he, al contrari, per mi és una història d’amor molt honesta. De fet, Casals estava casat, però era un matrimoni problemàtic, estaven molt temps separats i quan estaven junts no estaven bé.
Els genis també tenen sexe?
Imagino que sí, no n’he conegut cap. A vegades no ens atrevim a mirar com a persones iguals que la resta, aquelles a les que tenim idealitzades. I ho són.
La Francesca va morir molt abans. Això va afectar Casals?
Quan va morir la Francesca, Casals estava devastat. En les seves cartes confessa que no sap com enfrontar-se a la vida, sense la Francesca.
Que un amor quasi adolescent pervisqués amb tanta força, al cap dels anys...
La Francesca es va enamorar de Casals des que el va conèixer, això també es sap per les cartes d’ella. Es va convertir en una presència, anava allà on fos a sentir-lo tocar, a Viena, a París... En Casals no, ell va trigar més. Fins que ella va quedar vídua.
Van haver de passar anys.
Molts. De fet, el seu marit era el millor amic de Casals, s’hi va casar perquè així podia estar a prop del mestre.
Pobre marit...
Tenia la gran voluntat de viure a prop de Casals. Si no podia viure amb ell, almenys a prop seu. Finalment van poder viure junts.
«Estimat Pablo» és com començava Francesca les cartes. El llibre és també una carta d’amor, en aquest cas de vostè?
He, he, si fos una carta meva, l’encapçalament seria diferent. Però és cert que m’estimo molt aquests dos personatges.
Un d’ells, a penes conegut fins ara.
A les tres biografies de Casals que són referents, la Francesca no apareix. I això que vivia amb ell a Prada. Això em va encuriosir i vaig començar a investigar.
En la versió catalana, el nom és també Pablo, en castellà...
Dins l’àmbit familiar, a Casals li deien Pablo. La seva mare era, porto-riquenya.
Va ser la dona de la seva vida?
Fins a l’any 55, sí (riu). Ell va viure molt més, i es va casar de nou. Però que volgués ser enterrat al seu costat, vol dir alguna cosa. Si això no és un gest d’amor, que algú m’expliqui què és.
L’han convertit en símbol independentista?
No sé si és cap símbol independentista, és un referent català, això sí. És un humanista i un ambaixador de la pau.
