Cesc Sansalvadó va deixar la feina de professor i es va llançar al carrer (i a les estacions de metro) amb la seva guitarra. És la història d’un músic de carrer que ha vist com se li obrien les portes dels escenaris: demà toca a Up Figueres, i el 15 de desembre a Luz de Gas (Barcelona)

Com acaba als escenaris algú que tocava al carrer? 

És un salt que s’ha anat cuinant a poc a poc. Va estar interromput per la Covid, però treballant i anant-hi i anant-hi, al final les coses s’aconsegueixen. El carrer em va donar a conèixer i gent que em va veure, ara té ganes de veure’m en sales

Tirem enrere: què el va dur a agafar la guitarra i posar-se a cantar al carrer?

Sóc mestre, estava treballant en una escola. El que passa és que la música em perseguia des de feia molt de temps, així que vaig dir «anem a fer música». Però no pots esperar-te al sofà que et truqui algú, perquè ningú ho farà. Així que vaig anar al metro i al carrer per ensenyar a la gent qui sóc i el que faig. Quasi era com obligar la gent a conèixer-me.

Va deixar l’escola?

Sí, sí. Tenia l’opció de quedar-m’hi, després d’haver fet una substitució, però vaig pensar que tenia 23 anys i m’estava quedant pendent provar amb la música. Sóc jove, tinc temps per arriscar, no tinc hipoteques ni grans responsabilitats... Doncs ho llenço tot per la finestra i me’n vaig a tocar al carrer. I així va anar.

L’ha vist algun seu alumne en plena actuació? 

N’he trobat, sí (riu). I molt bé, saluden, graven... Tot depèn sempre de l’actitud amb què ho fas, i jo tocava al carrer amb tota la il·lusió i tota la passió, i ho continuo fent quan hi toco. Qui ho rep, ho rep de la mateixa manera.

On ha estat?

Vaig començar al metro de Barcelona, i més endavant, el cap de setmana anava a Girona, a tocar al Pont de Pedra. A poc a poc m‘anava atrevint a més llocs. Van arribar els carrers de Barcelona, tot i que d’estranquis, perquè allà la música al carrer està molt mal gestionada, està millor a Girona. He anat també a Madrid, a diversos llocs de França, fins i tot vaig aprofitar un viatge per tocar al Canadà.

Descrigui la seva música.

Barrejo cançons meves amb versions de la música que m’agrada. Sóc com un home-orquestra: Toco la guitarra, i duc als peus un bombo i una pandereta.

Abans res no estava regulat, tothom tocava on i quan volia.

Cert, i segons com, era millor. Establint els horaris i aplicant el sentit comú, seria suficient. Fa falta un punt més de llibertat. L‘excés de control fa ciutats avorrides.

Un s’hi pot guanyar bé la vida? 

Depèn de l’estat d’ànim de la gent. Els dilluns i dimarts són el pitjor dia. O els dies que plou. Les festes nadalenques, en canvi, són magnífiques, amb la gent cantant i ballant.

Quan pot fer en un dia?

No li diré cap xifra (riu). A ciutats com Madrid o a França, amb dues hores de carrer guanyava més que en tot un dia fent de mestre.

Quin tipus de gent és més generosa? 

La gent treballadora, curiosament els que van uniformats, sol ser la gent que més s’atura a escoltar i que més dóna. La gent gran també, estan passejant, s’aturen, et regalen somriures, et regalen temps... És d’agrair que algú s’estigui mitja hora allà al davant. I després deixen un parell d’euros, o compren el disc. A Barcelona, els més generosos són els turistes.

Ara que és als escenaris: què enyora del carrer?

L’escenari separa l’artista i el públic. El carrer permet la conversa de tu a tu, la gent s’atreveix a acostar-se, a preguntar. Tinc un calaix ple de cartes que m’han deixat a la funda de la guitarra, com un que diu «tenia un dia de merda i en escoltar-te a tu, ha canviat».

O sigui que fins i tot es lliga.

(Riallada) Això em passava al principi, ara ja no. No sé per què, em dec fer vell.

La gran pregunta: trucava als telèfons que li deixaven?

No, que tinc parella i té mala llet (riu).

Ara que ja puja a escenaris, abandonarà el carrer?

Jo mai no deixaré el carrer. Si algun dia arribés a omplir estadis, continuaria anant al carrer.

I a l’escola, hi tornarà?

Si la música m’ho permet, no.