El març d’aquest any sorprenia la notícia de la donació de part de la col·lecció de pintura flamenca de Hans Rudolf Gerstenmaier (1934-2021) al Museu de Belles Arts de València. La jugada de l’alemany va agafar desprevinguts tant el museu valencià mateix, que no sospitava res de tan generosa donació; com a altres centres nacionals que també anhelaven una part de tan selecta com curiosa col·lecció. El misteri envoltava completament la donació, ja que no havia transcendit el nombre de peces ni quines serien, entre les atresorades, les que recalarien al museu. L’única cosa que es va saber és que només seria de pintura flamenca. Això li venia com a anell al dit al museu, i així ho va manifestar el director, Pablo González Tornel, en diverses entrevistes després de conèixer-se la notícia.

El Museu de Belles Arts de València té uns fons extraordinaris de pintura dels segles XV i XVI, especialment els relacionats amb l’avantguardista escola valenciana d’aquest període i la pintura italiana i espanyola del segle XVII, però estava una mica mancat de pintura flamenca d’aquest darrer moment malgrat l’extraordinari Retrat eqüestre de Moncada d’Anton van Dyck, només per aquesta obra i l’Autoretrat de Velázquez ja està més que justificada la visita al Belles Arts de la ciutat del Túria.

Ara, amb l’arribada de la donació Gerstenmaier, el museu tindrà una molt bona representació de la pintura flamenca de finals del segle XVI i XVII. Des de la singular Crucifixió d’Adriaen Thomasz Key, pintor més conegut pels seus retrats que per les escenes religioses, als paisatges de Joos de Momper i les natures mortes i flors de Jan van Kessel i Gaspar Verbruggen. Les seves obres reuneixen tres dels gèneres artístics que van donar a l’escola flamenca de pintura la seva fama i popularitat reputada, com apunta Francisco Pacheco, mestre de Velázquez, al seu llibre sobre l’Art de la Pintura.

Entre totes les peces, potser la que causa més expectació entre tot el llegat és la coneguda com a Verge Cumberland. Realitzada sobre taula, el sentit esmaltat dels colors i la quotidianitat entranyable dels dos personatges responen a les característiques més genuïnes d’aquesta escola: el gust per la representació de la realitat circumdant i l’acabat preciosista de les seves obres. Si a això s’uneix que aquesta composició va ser ideada pel pintor amb més prestigi a Europa al segle XVII, fan de la peça en si, una joia.

Peter Paul Rubens planteja aquesta escena de la mare amb el seu fill nu dret en primer pla a l’ala esquerra del Tríptic Michielsen, actualment al museu de belles arts d’Anvers. Davant l’escena del tríptic, la pintura de València dóna més amplitud a la figura de la Mare de Déu, reduint l’espai en alçada i baixant la mà dreta al costat dels peus del Nen. Les diferències entre elles demostren que la versió valenciana no n’és una mera còpia, sinó una interpretació de l’artista que molts altres van seguir. Rubens en aquesta imatge presenta una icona de la maternitat. Un arquetip que transcendeix qualsevol interpretació religiosa. És una mare emparant el seu fill en els primers passos. De fet, possiblement el pintor va fer servir els trets de la seva primera dona, Isabella Brant, i del seu fill Albert, per a les seves cares.

Independentment d’aquestes anècdotes al voltant de la Verge Cumberland i les pintures flamenques que han recalat al Museu de Belles Arts de València, el més interessant de tota aquesta notícia són dos aspectes. El primer és la importància que les col·leccions privades i els col·leccionistes de nivell tenen dins del nostre país i, el segon, és la generositat que els és pròpia, deixant a centres públics part de les col·leccions.

El museu de València ja ho va viure amb el llegat Orts Bosch; el museu d’Astúries també s’ha vist beneficiat amb les col·leccions Plácido Arango i comtessa vídua de Villagonzalo; i el de Bilbao, museu molt més acostumat que l’elit basca li doni part de les seves obres, les últimes setmanes ha rebut una pintura d’Artemisia Gentileschi. L’Art amb majúscules ja no es concentra a les grans capitals gràcies als grans col·leccionistes. Ara, a províncies, com es deia abans, es pot delectar una tarda de diumenge amb els grans artistes de la Història de l’Art.

València té ara un lloc on Rubens, Van Dyck i els pintors més significatius de l’escola flamenca en els seus diversos gèneres s’uneixen per donar una imatge concisa del que va suposar al segle XVII. Només els quedaria deixar un lloc per a una obra de Jordaens.