«El temps no el marca el rellotge sinó l’estat mental de les persones»

Donem massa importància al final de les històries?

Això depèn molt de cadascú. Tothom té el seu punt de vista, però a mi m’agrada molt la gent que sap viure el present i gaudir de tots els moments. I això significa que no sempre pots estar pendent d’on vas a parar ni del significat de l’existència.

És inevitable que les reflexions que s’han generat en aquesta pandèmia es trobin reflectides en les seves lletres?

Al final no és una cosa gaire habitual haver viscut un confinament, una paraula que abans de la pandèmia no havia gairebé ni escoltat. Aquesta època va suposar un canvi en el dia a dia, sabent al mateix temps que hi ha molta gent passant-ho malament. Ha estat una situació socialment convulsa i això ens afecta a tots. No obstant això, quan faig música no busco la inspiració en l’actualitat, tot i que és inevitable que el que passa al teu voltant s’acabi filtrant d’alguna manera, sigui de forma conscient o inconscient.

La cançó Cada dia surt el sol vol llançar un missatge positiu o parla més de la rutina?

Aquest és l’únic final de la història que cada dia saps que és segur. El sol surt i es pon cada dia, almenys així al llarg de tota la nostra existència. La resta de coses que passen durant el dia ja no depèn de nosaltres.

Sorprèn en sentir el disc topar-se amb Non tornerai. Com li va sortir una cançó en italià?

No hi ha molta diferència entre com escric una cançó en català, en castellà o en italià. Va ser una cosa totalment espontània. A partir d’una frase vaig anar construint tota la lletra. L’única diferència va ser el moment en el qual vam reflexionar sobre si realment aquest tema encaixava en el disc o no. Quan escrius una cançó fas un acte d’inconsciència, quan ja l’has gravat és quan poses la consciència. Vam acabar decidint que era divertit i enriquidor i que al final hi encaixava molt bé.

NSCALH en prou feines dura 20 minuts, gairebé com els àlbums de punk rock. No li agrada cantar més del compte?

Cançons en teníem més, però el temps que teníem tampoc era il·limitat i vam acabar gravant aquestes nou cançons. Ja hi havia temes molt curts i vam intentar allargar-ne alguns, però ens vam adonar que no funcionava. Així que ho vam agafar com un valor afegit. Són cançons curtes, però traiem un disc cada any i mig i en realitat és molt relatiu això de si un àlbum és curt o llarg.

No volien fer-se pesats...

El que no volíem és que en cap cas el disc es fes massa llarg. El temps no el marca el rellotge sinó l’estat mental de les persones o de la natura. Entendre el temps de forma tan matemàtica és avorrida i irreal. El disc parla precisament del temps i d’una altra manera de concebre’l i de viure.

Amb Ferran Palau van inventar el «pop metafísic»... encara defensen aquesta etiqueta?

Ni l’hem defensat mai ni l’hem atacat. És un gènere que no existeix i per això ens el vam inventar, perquè és fàcil per explicar quina música fem. Era la manera de trobar una ubicació dins de l’univers musical actual, però mai hem intentat fer pop metafísic. No existeix i és difícil que ens el creguem.

Es pot dir que Joan Pons és el Petit de Cal Eril... o El Petit de Cal Eril és ja alguna cosa més?

Joan Pons és el portaveu d’El Petit de Cal Eril, que és el grup. Jo em dedico a unes parts més concretes, però si jo estigués sol, el projecte no seria el que és, i viceversa. Som un col·lectiu de persones que ens dediquem a tirar endavant aquest projecte.

Què l’inspira actualment a l’hora de compondre?

M’inspiren els músics i les persones en general que fan coses autèntiques i que posen emoció en allò que fan. En trobo cada dia, sigui un forner, un jardiner o un músic de qualsevol estil. No em fixo tant en el seu vessant artístic o estilístic sinó més aviat en la proposta vital. I aquí dins hi ha milions i milions de persones que m’inspiren o m’influeixen.