Com a urbanista, Oriol Bohigas va obrir Barcelona al mar, i ho va fer de manera decidida, igual com Hausmann va transformar París i Otto Wagner va remodelar Viena. El resultat, elogiat per molts i criticat pels que van remarcar el seu esperit de dèspota il·lustrat, poc atent a dialogar amb la ciutat, no només va modificar l’skyline de la ciutat, sinó que la va canviar per sempre. Bohigas va intentar fer el mateix com a agitador cultural. Es va esforçar per obrir Catalunya al món, pilotant algunes de les institucions culturals més importants. S’hi va involucrar malgrat reconèixer que Catalunya «és un país molt petit i escassament autònom dins d’un Estat que li és clarament hostil, té una tradició cultural molt escassa o, almenys, poc actualitzada, no ha aconseguit una indústria per posar en marxa un sistema d’investigació científica i tècnica, i té una llengua pròpia molt minoritària» (2003). Malgrat aquest escepticisme, va ser l’animador de moltes iniciatives que van sacsejar el món de la cultura i de les idees a Catalunya.

Fill d’un republicà noucentista assidu de l’Ateneu Barcelonès que en va ser president durant prop d’una dècada, i de l’Institut Escola de la República que va marcar la seva formació liberal i el seu esperit crític, Oriol Bohigas va ser un autèntic agitador cultural durant el tardofranquisme, la Transició i la democràcia. No va irrompre al món de la cultura catalana mitjançant un desdoblament de la seva personalitat, sinó com a conseqüència de la seva concepció de la ciutat, entesa com un esdeveniment cultural que juga un paper central «en la gran aventura de la modernitat, de l’avantguarda, de la creativitat, de la innovació, de l’inconformisme polític». Hereu, en certa manera, de l’esperit il·lustrat de Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch, Bohigas no podia concebre la ciutat sense pensar el país, i així és com es va involucrar en aventures culturals com la fundació d’Edicions62, a mitjans dels anys 70; la presidència de la Fundació Miró, a principis dels 80, i de l’Ateneu Barcelonès, a primers de la dècada del 2000.

Va ser inconformista fins al final, quan se’n va anar a viure a la plaça Reial amb l’arquitecta Beth Galí, provocant els amics de l’antiga gauche divine que veien una boutade de difícil sostenibilitat. Sempre irreverent –«la Sagrada Família és una vergonya mundial»–, va destacar per la seva condició de polemista agut i poc amant de les adscripcions polítiques. Durant els anys més foscos del franquisme va defensar l’arquitectura moderna conscient que era incompatible amb la falta de democràcia i llibertat. Així va ser com el censor va qualificar de roig separatista un dels seus primers articles enviats a la revista Destino sobre el Gatpac (1950). Mai va militar en cap partit de l’oposició antifranquista, però no va dubtar a involucrar-se en les causes democràtiques col·lectives. Com la fundació del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que el va portar als calabossos de la Prefectura Superior de Policia, per on tornaria a passar amb motiu d’un homenatge al doctor Rubió i de la detenció d’uns estudiants d’arquitectura.

Oriol Bohigas havia guanyat les oposicions a catedràtic el 1971, però no va poder exercir el càrrec fins a la mort del dictador per negar-se a jurar els principis del Movimiento Nacional. I pocs anys després, el 1977, va assumir la direcció de l’Escola d’Arquitectura, un càrrec que abandonaria al cap de poc temps per acceptar la proposta de delegat d’urbanisme de Barcelona que li va fer l’alcalde Narcís Serra.

La seva complicitat amb Maragall el va portar a ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona, i a culminar la seva carrera d’urbanista amb la planificació de la Vila Olímpica i el disseny de la nova façana marítima, però mai va deixar de participar en el debat d’idees, des de la Miró, com a fundador d’Edicions62 i com a president de l’Ateneu Barcelonès, on va combinar una profunda reforma de l’edifici amb el posicionament de la institució a favor de posicions sobiranistes que va abraçar en les dues ultimes dècades de la seva dilatada biografia.