Què passa si una persona amb discapacitat intel·lectual vol tenir fills? Què en pensa la seva família o la fundació on viu? Quines pressions socials rep per a que no es converteixi en pare o mare. Per què es pressuposa que no se’n sortirà. Qui decideix si té dret a ser-ho? Què passa amb la criatura un cop es fa gran?
Totes aquestes preguntes sobre el tabú al voltant de la criança de les persones amb discapacitat es plantegen -que no responen, perquè l’espectador és lliure de treure les seves conclusions- a la nova proposta de teatre documental de la sala La Planeta de Girona a càrrec de la directora i dramaturga Clàudia Cedó.
La banyolina s’aproxima de nou a la maternitat, en aquest cas des del teatre documental, amb Els àngels no tenen fills. El muntatge, que s’estrena divendres dins la programació de Temporada Alta, aborda els conflictes amb els quals han de conviure les persones amb discapacitat que volen tenir fills, de la pressió social a l’esterilització.
L’obra neix de la inquietud que va generar el seu darrer muntatge, el premiat Mare de sucre, una ficció centrada en la maternitat d’una noia amb discapacitat produïda pel Teatre Nacional de Catalunya i Escenaris Especials, el projecte que encapçala Cedó i que des de fa més de quinze anys fa teatre amb persones en risc d’exclusió social.
«Quan vam estrenar l’obra al Teatre Nacional ens van venir moltes preguntes a tot l’equip i vam voler seguir el fil. Quan ens van proposar fer teatre documental teníem aquest tema que ens feia rau-rau, vam començar una recerca», explica la directora, que ha volgut aprofundir-hi amb entrevistes a mares amb diversitat funcional i els seus fills, però també jutges, metges, educadors socials o directors de fundacions.
Els àngels no tenen fills és una producció inclosa en el cicle Verbatim de La Planeta, teatre documental en què els actors posen veu a aquestes entrevistes.
En aquest cas, es tracta de tres intèrprets, dos dels quals tenen discapacitat: Andrea Álvarez, Marc Buxaderas i Berta Camps. En la dramatúrgia de Cedó, que funciona com una autoficció, els tres s’interpreten a si mateixos, però alhora donen veu a tota mena de testimonis.
«Ser a l’escenari em fa feliç», resumia ahir Álvarez, que no ha parat de rebre elogis per la seva interpretació com a protagonista a Mare de sucre i que creu que el dret a ser mare és una cosa que cal plantejar-se socialment, perquè encara és «un tabú».
Buxaderas explica que era un tema que no s’havia plantejat mai abans dels dos espectacles, però que «un cop comences a rascar, hi ha una sensació que piques amb tots els poders de la societat, des del més baix, que podrien ser els teus pares, als més alts».
Tant els intèrprets com Cedó coincideixen en el fet que cal posar els drets sexuals i reproductius de les persones amb discapacitat sobre la taula, tractant el tema des de perspectives diverses, «perquè cadascú en pugui treure les seves pròpies conclusions».
L’espectacle es podrà veure de divendres a diumenge a la Planeta, i totes les funcions van acompanyades d’un col·loqui posterior. L’11 i 12 de desembre serà a Banyoles i al febrer tornaran a Girona.
