Amb més de 130.000 còpies venudes, Ben Endins és encara avui el disc més venut de la història de la música en català. Després d’una llarga gira amb el qual el grup gironí ha celebrat els trenta anys del seu llançament, el 1991, aquesta passat divendres va sortir a la venda una reedició en format de triple vinil i doble cedé, que inclou sis noves cançons enregistrades al concert de Zeleste.

Es pot dir que Ben Endins és un disc que ha envellit bé?

Quan d’alguna manera mirem enrere i veiem aquest treball, sobretot ara que l’hem revisitat per a la reedició, i afegir-hi aquest vinil, amb algunes cançons que van formar part del concert, però van quedar descartades en aquell moment, jo em quedo amb l’energia, amb l’actitud. Ara mateix toquem molt millor que en aquells moments, però hi ha alguna cosa que va molt més enllà de qualsevol fórmula, de qualsevol premeditació, i és aquesta actitud i sobretot una cosa fonamental que va suposar aquest Ben Endins, que va ser la constatació, encara que ho teníem clar, i és que Sopa de Cabra arriba a la seva plenitud quan compta amb el públic, un ingredient del tot essencial.

Uns seguidors que han estat imprescindibles...

Sí. Precisament, fa uns dies estàvem veient el documental de Peter Jackson sobre els Beatles, i sense ànim de comparar-nos-hi, però veus com toquen quan estan tancats al plató i després en aquell petit estudi, l’Apple Records, i com es transformen i canvien quan pugen al terrat i comencen a tenir consciència de tota aquella gent que s’atura per veure’ls, que s’enfila per seguir el seu concert. I bé, trenta anys més tard, a mi encara em posa els pèls de punta aquella experiència. Penso que és un disc de l’època predigital, i amb moltes cançons que amb el temps han passat a formar part de la vida de moltes generacions. El que queda és l’actitud del públic i la nostra.

Hi ha alguna cançó d‘aquell repertori que amb els temps hagin acabat avorrint?

Ara no, mirant amb perspectiva, tot i que sí que és cert que poc després del Ben Endins, després de fer molts concerts, vam sentir la necessitat de prescindir de cançons com L’Empordà, que ja era present des del primer concert que vam fer amb Sopa, el 1986. I cinc anys després pensàvem bé, potser ja és el moment de deixar de tocar-la d’acabar els concerts amb aquesta cançó. Però no ho vam aconseguir, potser en alguns concerts no la vam tocar, però cansar-te d’alguna cançó és difícil si el públic no se’n cansa. Al final qui té l’última paraula en aquest sentit són les persones que vénen a veure’t en directe i donen sentit a tot això. Sí que amb la distància, hi ha alguna cançó de la qual hem acabat prescindint, com per exemple Quan et mous o Ninyin’s Mine, que era gairebé una broma, que d’alguna manera, sense la figura d’en Joan es faria estrany seguir fent-la. Però no ens penedim mai massa del que hem fet.

I una cançó que els marqués especialment?

Doncs, miri, vam estrenar una cançó, que recordo especialment quan la vam tocar per primera vegada, que és Si et quedes amb mi. És una cançó de la qual no hi havia, fins aquest any, cap versió en estudi, l’única que hi havia era la del directe. Bé, penso que aquesta seria una cançó especial. Fins i tot en els vinils que formen part d’aquesta reedició que hem llançat per rememorar el Ben Endins. Hi hem incorporat la cançó tractada com una versió d’estudi. I després hi ha altres cançons, evidentment. Penso que una d’important és la que tancava aquest doble vinil, Podré tornar enrere. Era una cançó anterior a Sopa, d’aquell repertori que portaven els membres del grup de les seves experiències anteriors, com L’Empordà, i per això va passar a formar part del nostre repertori. I per mi, personalment recuperar-la en aquest disc va ser important, perquè és una d’aquelles cançons que no caduca, que s’adapta als nous contextos històrics i socials.

Un disc en directe, sovint s’associa a un «grans èxits»...

Ben Endins era un disc atípic. En primer lloc per ser un disc nostre i era en directe. En aquells temps molta gent no ho entenia, sobretot des del mateix sector. Sovint es confon el disc en directe amb el de grans èxits i sembla que si no tenies quatre, cinc o set discos abans, no podies fer un disc en directe. Hi havia gent que ens deia que no tenia sentit i que si faríem només els temes dels dos últims discos que acabàvem de treure. Però la funció, principalment, era que ens reconeguéssim en el so, cosa que no ens passava en els dos primers àlbums, no ens reconeixíem. Sentíem que no érem nosaltres exactament.

Com ho porten això d‘haver firmat, encara avui, el disc que més còpies ha venut de la història de la música en català?

Sempre és una cosa del que pots estar satisfet. Que en aquest país, alguns dels treballs discogràfics que han tingut més repercussió o han estat més venuts són discos en directe. Són àlbums que molta gent es pot sentir seu, o bé perquè formava part d’aquell públic o perquè hi va ser present en algun moment d’aquella gira.

Repetir aquell èxit avui en dia, amb un sector discogràfic en crisi des de fa anys, seria un repte més que complicat....

Estem en un moment molt diferent. Potser jugàvem amb avantatge en aquell moment, i difícilment es tornaran a assolir aquelles xifres de venda de còpies físiques que hi havia fa més de trenta anys. Però bé, sabem que som una banda que vam estar en el moment oportú, en el qual les coses anaven canviant. Potser l’equivalent d’ara, per una banda jove, serien els streamings, les descàrregues o els visionats.

Es van arribar a sentir un grup capdavanter?

En aquells inicis, molts ni tan sols teníem consciència del que estava passant en altres llocs de la nostra geografia. De sobte ens vam trobar en un moviment o en una moguda que tampoc ens havíem plantejat. En aquells primers anys, segurament érem la banda que obria camí i estirava el carro. També hi havia Els Pets, Sau i Sangtraït, Lax’n Busto, Umpah-pah i altres formacions que eren molt importants. Però també cal recordar que el 1991, amb La Roda, ja vam arribar a fer un disc d’or, que en aquell moment eren 50.000 còpies. Vam actuar davant de més de 70.000 persones al Sot del Migdia, a l’Estadi Olímpic amb Tina Turner i El Último de la Fila i vam rebre el Premi Nacional de Música el 1990.

Van ser com l’espurna...

És cert que si parléssim de tots aquests trenta anys, crec que sí que hi va haver moments en els quals grups com Els Pets van assolir la maduresa, amb la incorporació d’en Marc Grau, amb qui nosaltres ja havíem treballat des del mateix 1990. Després van tenir la seva etapa de preeminència i al final hi va haver projectes amb menys sort com els Sau, que amb la pèrdua de Carles Sabater, desgraciadament, mai vam saber com haurien evolucionat.

Quin públic s’han trobat en la gira d’aquest any?

En primer lloc, un públic molt entregat que ha exhaurit les entrades gairebé a tot arreu on hem anat i aquest és un dels motius pels quals hem decidit allargar la gira un any més. Segurament un dels trets importants és la transversalitat generacional. Ens hem trobat en alguns moments amb quatre generacions d’una mateixa família en un mateix concert.

En aquells concerts de Zeleste va néixer el ja cèlebre «bona nit, malparits»...

En Francesc «Cuco» Lisicic, em va picar. Aquell mateix dia, em va dir que la Janis Joplin era més rockera que jo, perquè increpava al seu públic quan sortia a l’escenari. Jo li vaig respondre que ja ho veuria. No vaig dir res i quan vaig sortir a l’escenari vaig deixar anar «bona nit malparits», perquè va ser el primer que em va passar pel cap. Podria haver dit qualsevol altra cosa. I s’ha quedat així. També és cert que és un gest de complicitat. No ho pots dir a algú amb qui no tens una certa confiança.

Com veu l’escena musical catalana d’avui dia?

L’evolució ha estat realment increïble en aquests trenta anys, per molts motius, entre els quals per la varietat estilística que podem trobar avui. També veig diferència en el paper de les dones en l’escena musical. Fa 30 o 35 anys era anecdòtic. Recordo les Llufes amb Els Pets, la Montse Llanàs amb els Bars... Ara penso que les propostes liderades per dones són molt decisives. Estan transformant el panorama musical, amb propostes molt personals que van més enllà del mimetisme comercial amb noms com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Clara Peya, Maria Arnal o la mateixa Rosalía. Han passat de gairebé ser anecdòtiques a ser la punta de llança de l’avantguarda musical.

Han arribat a plantejar-se fer un nou àlbum en directe?

No ho crec. La intenció no és aquesta. Suposo que si hi ha alguna cosa serà nou material. Però no serà un «grans èxits».