Al Festival de Locarno van coincidir dues pel·lícules espanyoles que tenien alguna cosa en comú: no estaven protagonitzades per actors professionals. Cadascuna tenia la seva identitat, el seu estil i una metodologia específica a l’hora de treballar amb aquests nous intèrprets, però el cert és que tant Sis dies corrents, de Neus Ballús, que es pot veure al cinema Truffaut de Girona, com Espíritu sagrado, de Chema García Ibarra, es caracteritzen pel carisma aquestes presències reveladores que doten d’autenticitat la pantalla.

Fotograma del film «Espíritu sagrado». | DDG

Són moltes les pel·lícules i directors que han preferit renunciar als intèrprets formats a la recerca de més naturalisme i veritat. Des d’Arantxa Echevarría amb Carmen i Lola a gairebé totes les pel·lícules de Sean Baker o fites com a Ciutat de Déu, de Fernando Meirelles. La seva base es remuntaria al neorealisme italià, a El lladre de bicicletes, a Pasolini i la seva volència pels rostres reals a Accatone, a Satyajit Ray a Pather Panchali o a Robert Bresson. Són aquests alguns dels referents que van marcar la preferència de García Ibarra per les interpretacions naturals, presents des del seu primer curt, El ataque de los robots de Nebulosa-5, on va fer servir el seu cosí José Manuel Ibarra com a protagonista. Allà, el director il·licità va veure que volia que qui sortís davant de la càmera tingués el seu propi accent, que s’equivoqués, que usés les seves pròpies expressions.

Un minut mirant a càmera

Mai no utilitza la paraula càsting quan busca l’elenc dels seus projectes. Per això Nacho Fernández, protagonista d’Espíritu sagrado, no va pensar que passava per un procés de selecció. «Em va arribar a través d’un grup de Whatsapp. Com que no sortia la paraula càsting, vaig pensar que buscaven figuració, total no perdia res. Així que em van tornar a trucar i em van demanar un vídeo d’un minut en què només mirés a la càmera», explica. Per a García Ibarra aquesta era una de les proves de foc, ja que pensa que a partir d’aquell minut apareix el veritable jo a través dels gestos o els moviments incòmodes.

A en Nacho, el director li va fer triar: «Vols el guió complet o el que només apareix la teva part?». I va decidir només llegir la seva part, la d’un aficionat a la ufologia la neboda del qual ha desaparegut i pensa que passarà alguna cosa imminent, i que no sap que al seu voltant s’ha creat una xarxa de tràfic de persones que s’aprofita de la seva ingenuïtat. No va veure la pel·lícula completa fins a la premiere al Festival de Sevilla i es va quedar al·lucinat. «Amb la boca oberta, perquè em va trencar els esquemes de tot allò que havia fet. Jo em pensava que anava d’una cosa i no, anava d’una altra! Un xoc cerebral, una genialitat».

Neus Ballús va buscar els seus actors al gremi de lampistes. Va treballar amb ells tres anys fins que va configurar un guió que tenia molt en compte la personalitat de les persones reals que interpretarien uns personatges que eren una versió exagerada de si mateixos. La directora va treballar amb Pep Sarrà, Valero Escolar i Mohamed Mellali. El seu sistema va ser diferent, proper al cinema documental. Cada dia de rodatge anaven a una adreça on vivia gent real i hi havia una avaria que havien d’arreglar. A partir d’aquí improvisaven.

«El meu personatge és com una caricatura exagerada. El que tinc en comú és que no tinc filtre, sóc molt brut i això em genera problemes, com li passa a Valero a la pel·lícula», explica Valero. «En el meu cas, crec que sóc un 90% jo mateix», segueix Mohammad. «Sóc tan tímid com semblo i només vaig poder transmetre els meus sentiments a través de la veu en off que va escriure Neus a partir de les nostres xerrades, en què van sortir moltes reflexions sobre com em sento per ser immigrant». Valero i Mohamed van aconseguir una fita, guanyar el premi d’interpretació a Locarno. Però a ells els fa més il·lusió el de l’audiència de la Seminci. Abans que actors es consideren públic.