Toni Gili, membre (quasi) fundador de La Locomotora Negra i saxo d’aquesta, ha escrit «Una història amb swing», la història de la mítica banda catalana de jazz, que acaba de dir adéu als escenaris. El llibre es presenta demà a les 19h al Sunset Jazz Club de Girona, amb entrada lliure i una jam session final
Com va el swing?
En general, o el nostre?
Primer, en general.
En general, són bons temps pel swing. Han sortit escoles de música, hi ha grups de gent jove que el toquen, i a més molta afició a ballar-lo. La cosa està en marxa.
I el de La Locomotora Negra?
Molt bé, però després de cinquanta anys es tracta d’arribar a l’estació sans i estalvis. Aturar la Locomotora en el moment àlgid és la millor manera.
Mig segle és molt de temps?
La història de les locomotores abasta dos segles. Cinquanta anys són força, sí, i a més ha sigut època de molts canvis, vam néixer el 1971, en les acaballes del franquisme. Ha canviat la societat, però també la tecnologia: el primer disc el vam gravar amb bovines de cinta magnètica. Ara tot és digital, fins i tot algun membre de la Locomotora demana el disc en MP3 perquè no té on escoltar un CD.
Què recorda, culturalment i social, de les acaballes del franquisme?
A partir dels anys seixanta la repressió començava a obrir-se, ja no podia continuar. Van anar confluint grups de gent que volien fer coses diferents.
En tots aquests anys, quan han estat més a prop de descarrilar?
Jo diria que mai. Una característica de la Locomotora és que és totalment amateur, i això juga a favor nostre.
En quin sentit?
No vivim de la música, sinó d’altres professions. Això ens ha permès centrar-nos en el que volíem fer, ens ha estalviat urgències comercials: si hi ha més concerts, hi són, i si no n’hi ha tants, doncs no n’hi ha tants. Hem anat fent la nostra via, seguint el nostre camí. Fem una assemblea anual, i allà debatem tots els temes. Mai hi ha hagut un moment de dir «ostres, això se’ns escapa». La Locomotora sempre ha estat en marxa.
O sigui que els amateurs tenen alguns avantatges sobre els professionals.
Si parlem de subsistència, claríssimament (riu). I si parlem de música, ens hi hem dedicat amb tota la professionalitat que hem pogut. Ara bé, mai és suficient, mai hi pots dedicar tantes hores com si fossis professional. Arribes de la feina totalment rebentat. Tot i així, assajàvem cada dilluns a les vuit del vespre, arribant a casa a quarts de dotze, i curiosament això servia per carregar piles.
Pleguen vostès, plega en Serrat... Al final quedarà només Sopa de Cabra, que cada any diu que plega i no ho fa mai.
(Riallada) Pitjor per ells.
I pels soferts oients.
He, he, això ja són gustos de cadascú, per sort hi ha grups per triar i remenar. Ara bé, plegar no és fàcil, hem tingut el nostre procés, que a més ens ha enxampat amb pandèmia pel mig que ho ha endarrerit tot. De fet, el gener vinent faríem cinquanta-un anys. Però no els volem fer de cap manera, ens sentiríem molt vells.
No serà una retirada com els toreros, que tornen al cap el temps?
Vam començar essent cinc i ara som disset. Per tant, no seria fàcil recollir la voluntat de tothom. I algun aviat farà vuitanta anys... A aquesta edat només tenen prou energia en Jagger i la Tina Turner.
Qui els diria quan van començar que vindrien els néts a escoltar-los.
Això és fantàstic, posa els pèls de punta. O tenir fills a la Locomotora.
Vostè l’hi té?
Jo no, perquè el meu fill toca la bateria, i perquè entrés ell, hauria de fotre fora el meu germà. Això seria més fotut (riu).
Ara ja ho pot dir: prefereix tocar en un tuguri o al Palau de la Música?
Ostres! El Palau no el pots triar, i els tuguris sí. La proximitat amb el públic és fantàstica. Ara bé, l’últim Palau que vam fer, de comiat, va ser molt emocionant. El jazz tant pot ser canalla com excels. Un cop te’l fas teu és com un virus. Més amable que el que tenim ara aquí, això sí.
En el saxo i en el sexe, hi ha una edat en què s’ha de dir prou?
Ha, ha, la saviesa està a saber-te ajustar al que fas, segons les teves possibilitats. En una cosa i en l’altra.
