«Els nostres ulls mengen més que les nostres boques»

Tinc entès que té ascendència sefardita. En què es nota? 

L’ascendència sefardita se’m nota en moltes coses. I si conegués la meva família, encara més (riu). Pel que fa al llibre, entre les paraules s’amaga aquesta essència jueva que no m’agradaria mai que s’apagués. És una forma de mostrar respecte cap a tots els qui van haver d’exiliar-se només per ser de sang jueva.

A l’Argentina va estudiar tango: tornarà allà «con la frente marchita»?

A l’Argentina tornaré tant «con la frente marchita» com «bien fresca». És un país al qual beneeixo cada dia, ja que des del primer moment que vaig trepitjar les seves terres, les portes se’m van obrir amb molta humilitat. A més, tinc assumptes pendents amb l’Argentina: bones idees, bons projectes.

Escriu des de tan jove perquè «veinte años no es nada»?

 Potser sí. Escric per deixar les idees clares. Sembla mentida, però els nostres ulls mengen més que les nostres boques, i en efecte, tot el que llegim, viatja cap al nostre cor i vivim la vida d’aquella manera. Per això considero important llegir frases boniques cada dia. I si les escrivim, encara millor.

Essent, a més d’una mica sefardita, mig hongaresa, mig catalana i una mica argentina: què pensa de les fronteres? 

Les fronteres existeixen perquè l’ésser humà va inventar l’ordre i, per tant, va néixer aquesta paraula. Les fronteres són muntanyes, però si volem veure més enllà de la diferència, podem. Sap com? Pujant cada dia una mica. Arribarà un moment que veurem diferents cultures, i això rep el nom de riquesa cultural.

Per què fa poesia?

Jo definiria el que faig com a prosa poètica. Sincerament, em surt escriure així. Penso que un foli blanc, amb només una paraula, és un quadre molt bonic

A vint-i-cinc anys es té prou experiència vital per escriure?

I per viure, té suficient experiència una persona de vint-i-cinc anys? Ni una cosa ni l’altra, els dies ens van esculpint i educant. Sempre hi ha una primera vegada i penso que res és perfecte, així que hem de tirar endavant amb qualsevol escrit.

Un seu poema comença «La tristeza nos pone feos»: ho ha comprovat?

Sí! Si hi ha una cosa que m’encanta, a part d’escriure, és observar la gent pel carrer i tot seguit, imaginar-me la vida que viuen. En aquests temps he vist moltes mirades tristes... I a banda de menjar, els ulls també parlen d’alguna forma.

Dues persones es coneixen millor amb unes copes de més, com diu en altre poema? 

Potser sí. L’alcohol és una disfressa: pensem que estem protegits i ens fusionem molt més amb tots. Però protegits de què? De la por que nosaltres mateixos ens creem... Jo prefereixo conèixer una persona transparentment, és a dir, tal com és i prou.

Parla sovint del somriure: quina importància li dóna?

Molta! Per a mi, el somriure és sinònim d’amor, i l’amor és qui mana sempre en tot. Mai sortirà malament una cosa en què poses tot l’amor, tot l’entusiasme i les ganes de menjar-te la vida. 

M’equivoco si de la lectura del seu llibre dedueixo que no és gaire partidària de mascaretes?

No s’equivoca. És curiós que fins ara no existia cap malaltia tan «greu» com aquesta, que curiosament amb la mascareta és inofensiva.