Empassegar, llisquet, esperrucar, fredeluc o coragre son algunes de les paraules que es poden sentir amb normalitat a l’Empordà però que sovint no son utilitzades més enllà del parlar col·loquial. Reivindicar el seu ús i perdre la por d’utilitzar-les en altres contextos és un dels objectius de la doctora en Llengües Modernes, Helena Borrell, nascuda a Llabià, amb l’edició del llibre "100 paraules de l’Empordà i part de l’estranger". Més enllà d‘això un passeig per les 135 pàgines d’aquest llibre permet als empordanesos conèixer anècdotes i sentir-se identificats amb el parlar.
Curculla. «Qui no s’ha parat mai a escoltar el so de la mar en una curculla? La ressonància que té la closca bombada de mol·lusc quan es col·loca arran d’orella és de fet la remor de l’entorn que ressona dins la cavita». És una part de l’explicació que acompanya una de les cent paraules, i una de les que agrada a l’escriptora. Però n’hi trobem moltes més d’habituals i amb explicacions curioses. Pioc, rabassa, ventanal o xuia, si ets de l’Empordà probablement et sonaran o les utilitzaràs i, sinó, les pots descobrir a través d’aquestes pàgines.
Les paraules s’agrupen en cinc seccions: sobre la llengua, humanitats, l’Empordà, abantes (i ara) i miscel·làni. I a cada mot l’acompanya una explicació relacionada amb alguna anècdota personal o vivencial.
La idea del llibre va sorgir després que Teresa Tort edités «100 paraules ebrenques agafades al vol», dins la mateixa col.lecció.
«En molts escrits de Víctor Català o Josep Pla es poden trobar paraules dialectals, estan plens de dialectalismes, i llavors vas a Barcelona i et trobes amb aquestes situacions còmiques que havia com canviat el meu estil de parlar perquè em feia vergonya», explica Borrell. Per l’escriptora s’han de poder fer servir sense por i que es puguin escriure», que llegeixis una novel·la i apropar-te a l’origen del narrador.
Reivindicar el parlar
Amb «100 paraules de l’Empordà i part de l’estranger» no es pretén rescatar de l’oblit els mots «sinó reivindicar el parlar empordanès com a llengua apta més enllà de les seves fronteres o del registre col.loquial» Que es puguin fer servir fora de les fronteres on es parlen per enriquir la llengua.
En aquest sentit posa de manifest que l’estàndard és una varietat lingüística que dilueix els parlars locals perquè té un cert prestigi. És el que s’utilitza a les escoles i als mitjans de comunicació que l’han difós i han fet que es vagin perdent trets dialectals.
A l’estàndard i també per la interferència del castellà s’arraconen alguns trets dels parlars que abans es trobaven en la llengua oral però també en la literatura. «Espero que els lectors perdin la por o no tinguin complexos a l’hora de fer servir mots i expressions de la seva terra en altres contextos i fora de l’Empordà», diu Borrell. I més enllà dels parlants l’autora defensa que es puguin fer servir als mitjans de comunicació i la literatura, «perquè el parlant s’ha de poder sentir identificat amb las eva llengua, la que parla habitualment».
És per això que pels empordanesos moltes de les paraules que hi apareixen estan presents en el seu dia a dia.
Curculla, ratinyol o fumèrria són tres dels molts que més agraden a Helena Borrell que va haver de fer una selecció a partir d’una llarga llista per escollir-ne només cent.
La seva experiència i els seus pares que provenen del món rural van ser claus i són part del procés . Algunes es poden sentir més enllà de l’Empordà. «Que fossin encara força vigents, inlcús entre la gent jove», diu Borrell. Perquè el llibre té una voluntat divulgativa però també d’entreteniment.
