«L’amistat és una forma d’amor, i l’amor pot ser destructiu»

Què significa 1985 per a Carlos Zanón? 

Res massa especial. De fet, al principi volia que els protagonistes juguessin a tornar a 1982, que és quan es va publicar «Come on, Eileen», dels Dexys Midnight Runners, però vaig acabar descartant-ho i vaig buscar un altre any. Em vaig quedar amb 1985 perquè el meu disc favorit de tota la història, «Steve McQueen», de Prefab Sprout, és d’aquest any.

El 1985 imaginari al qual volen tornar els personatges, és una representació de la bombolla d’irrealitat en la qual viuen?

Sí, clar. Volia parlar dels no llocs, els llocs que semblen existir al marge de la realitat. Com els càmpings i les discoteques de localitats costaneres fora de temporada en què transcorre la història. I la música té també alguna cosa d’això. La gent que es dedica a la música se situa en llocs que no són del tot reals. I els aficionats ens passem el dia escoltant cançons de gent que igual porta 40 anys morta.

Els protagonistes perceben la tecnologia com una cosa inútil o directament amenaçadora.

Una idea que volia incloure és que la tecnologia avui és tan violenta que ens impedeix entendre el món i imaginar el futur. Per això quan els protagonistes busquen un lloc mental on refugiar-se, prescindeixen dels mòbils i de Google.

També vostè s’està acomiadant d’algunes coses amb «Love song»?

En certa manera, sí. El llibre parla que per a ser tu sovint has de tallar vincles emocionals i afectius. Jo també tinc aquesta necessitat d’anar a altres llocs i buscar nous horitzons de creació.

En la novel·la, l’impuls creatiu neix a vegades de sentiments poc nobles, com l’enveja o el desig de superar a l’altre.

És que la creació és també una forma de fricció. Sovint ens embarquem en una aventura creativa només per impressionar a algú. I aquest és un camí perillós. En pensar en el trio protagonista, vaig prendre com a referents a Lord Byron i els Shelley. Es fan molt amics i es fascinen molt mútuament, i aquesta fascinació és el que els mata. Literalment. M’agrada aquesta idea que, en l’intent per fer-te digne de l’admiració de l’altre, pots crear coses molt potents, però també pots destruir-te

L’amistat condueix a la destrucció?

No sempre. Però l’amistat és una forma d’amor, i l’amor pot ser destructiu.

Salvant totes les distàncies que calgui salvar, té vostè també la sensació d’haver nascut en un lloc equivocat?

Tinc la sensació d’haver arribat a un lloc en el qual ningú m’estava esperant. Els meus pares són gent superhumil i no els agrada llegir. Jo no coneixia a ningú en el món literari quan vaig començar a escriure, ningú m’estava esperant aquí. No em van donar mai una beca, ni una ajuda, i tampoc hauria sabut on i com demanar-la. No sé si el lloc era equivocat, però sí que sé que el volia era sortir d’allí.

Mai ha romantitzat aquesta idea de l’origen humil. 

Què va. És el que sóc, però no el que vull ser. En aquesta lluita surt el millor de tu. El barri, la família, l’entorn en el qual creixes, tot això et defineix, per descomptat, però també et limita, i en aquest conflicte és on està la possibilitat de fer coses.

En els seus llibres, les relacions entre pares i fills solen ser un camp de batalla bastant fotut. Reflecteix això d’alguna manera la seva experiència personal?

Les relacions de pares i fills sempre són complicades. Jo amb el meu pare no vaig tenir una relació especialment conflictiva, però vaig tenir un pare que no hi era i que, quan hi era, no entenia per què jo perdia el temps amb la lectura o la música. En la relació amb el meu pare sí que hi ha una qüestió pendent, tot i que suposo que més o menys tothom té la seva.

Aquesta incapacitat de comunicar-se amb el pare és un tret comú a molts homes de la seva generació, no?

Absolutament. L’única vegada que recordo haver abraçat el meu pare va ser al camp del Barça, després d’un gol de Zuviría. I després vam tenir un moment d’incomoditat, com dient «què ha passat aquí?». Molt estrany.