«El folklore és antic, però no té res de caduc, és de rabiosa actualitat gairebé per definició»

Es defineix com un «agitador folklòric». Què és?

És algú que fa servir el folklore per escandalitzar i agitar consciències, per parlar d’allò que l’inquieta i que no veu al debat públic.

Serveix per a tot això? Hi troba temes actuals, en el folklore?

El folklore és antic, però no té res de caduc. És de rabiosa actualitat gairebé per definició, perquè serveix per descriure el que veus en el moment just.

Com arriba algú com vostè, amb una formació musical clàssica, al folklore?

La clàssica és el que et diuen que té sortida, però per casualitat vaig acabar en un congrés d’etnomusicologia a Mallorca i allà vaig descobrir el folklore.

Què el va atreure?

Em va atreure la veritat i l’autenticitat, la proximitat. I el fet que sigui una música de tots, que tothom hi pugui contribuir i fer-la servir. El que m’agrada del folklore és que és comunitari.

La música folklòrica es viu als carrers, a casa... pujar-la a l’escenari no la desvirtua?

Sí, totalment! (riu) A mi el que em sembla interessant és que es visqui fora de l’escenari, la meva i la d’altra gent que fa servir el folklore és una proposta més, però l’important del folklore és que estigui als carrers, a les places, a les cuines. Sense això no existiria el que fem nosaltres.

Estem en un bon moment de la música d’arrel?

Sí. El més interessant d’aquesta revitalització del folklore és que no només s‘està produint al flamenc, que sempre s’està reinventant perquè el flamenc és gegantí, sinó que també s‘està produint a Galícia, a Asturies, a Catalunya... ja fa anys que passa, però ara hi ha una onada que va més enllà del flamenc i el que és més important, més enllà del públic folklòric.

A més del folklore, vostè reivindica sempre la ruralitat.

Per mi és un tot. El folklore practicat des del medi rural és més complet, s’ha d’entendre com una cosa que es viu, una manera d’explicar històries, de ballar, d’anomenar les coses, la llengua també és molt important... Com més plans tingui, més completa és l’experiència i viure en un poble i estar en contacte amb allò que parles és clau.

Amb l’arribada de la pandèmia molta gent va marxar a viure al camp. És una moda o creu que revitalitzarà els pobles?

És un tema complex, perquè hi ha gent de ciutat que va als pobles una mica per egoisme o individualisme. Fa un campi qui pugui cap als pobles però planta una tanca de tres metres davant de casa i ho compra tot al Mercadona de la ciutat, treballa a la ciutat i no parla amb els veïns... Els que fan això val més que no vinguin, perquè no aporten res (riu).

Vostè de veïns en té pocs, perquè viu en un poble molt petit.

Som tretze, com una petita família. La vida de poble és tot el contrari a l’individualisme, és allò comú i col·lectiu, no participar d’això fa que visquis en un poble com qui visqués en un xalet, amb aire lliure i la possibilitat de fer festes sense molestar els veïns.

Detecta una mena de superioritat entre la ciutat i el poble?

Hi ha molt desconeixement i sí, un cert supremacisme. També hi ha el contrari, la gent també comença a veure que si vius en un poble no és perquè no hagis tingut oportunitats, sinó perquè vas decidir quedar-te quan tothom et deia que marxessis.

És un ferm defensor de la llengua asturiana. A Catalunya ha tornat el debat sobre la immersió lingüística a l’escola, que semblava superat. No estem reculant, enlloc d’avançar, en matèria de llengua?

Així com en el cas de l’asturià crec que anem endavant i sembla que hi ha l’esperança d’una oficialitat que fa quaranta anys que esperem, és cert que la part reaccionària i el facherío intenta atacar els drets lingüístics i el model escolar català, que està clar que funciona i que aconsegueix que una llengua minoritzada sigui apresa per tothom, vingui d’on vingui. El ffacherío fort i pressiona molt, com no ha de tenir força, si té 52 diputats al Parlament? Però crec que hi ha força per les dues bandes, hi ha molta polarització.

Parli’m una mica de l’espectacle que porta a Girona i Figueres. Què és Trópico de Covadonga?

Hi canto les cançons del disc Manual de cortejo amb la banda completa, si no cau ningú per covid. Hi explico moltes històries i l’escenografia es basa en fotografies de la fototeca del Museu del Poble d’Astúries. Les imatges estan animades i ajuden a descriure una època, hi ha també testimonis de senyores enregistrades... També faig anar molt la llengua, parlo molt.

Un músic que té molt contacte amb la gent i aquest esperit cabareter, com ho porta això de tenir al davant el públic amb mascareta?

M’hi estic acostumant, però al principi em costava molt. La veritat, però, és que m’ha fet treballar d’una altra manera i és interessant com a exercici buscar com transmetre igualment, perquè a vegades tens uns recursos apresos i fàcils que acaben fent de crossa i son un llast pel creixement artístic i personal.

I això es pot aplicar també al festeig, vostè que en parla a Manual de cortejo? Com és el festeig en temps de pandèmia?

Cada cop s’assembla més al tradicional, perquè abans tocar-se no era tan fàcil. Hi havia mirades i la gent s‘hi fixava molt per criticar, tot era més en la distància i de forma sibil·lina, com ara! (riu).