El poeta, dramaturg i pintor gironí Narcís Comadira, que celebra els seus 80 anys amb la publicació d’un nou llibre de poemes, Els moviments humans, escrit durant els cinc últims anys, confessa que per escriure poesia encara necessita «la visita de les muses». El poeta, que publica poemari cada cinc anys, aclareix que «no és un dietari» perquè el context és tan sols «el motiu» a partir del qual escriu els poemes, sempre amb l’objectiu que «puguin perdurar emotivament i com a estructura», però el cert és que hi ha referències al procés o a la pandpemia.

El llibre editat per Edicions 62 treu el títol d’un vers de Dante i consta de dos poemes llargs a manera d’introducció i cloenda, el primer dels quals dona nom al volum, i el darrer és el monòleg Fantasmes en la nit, escrit per encàrrec de Xavier Albertí per la peça Decameró estrenada al TNC.

El cos central està format per 40 poemes breus. Aquest «no» dietari poètic es fixa, entre la meravella i l’horror, en quaranta moments d’intensa commoció.

Al parer de l’editor Jordi Cornudella, el recull conté poemes «enormement característics» de la manera de fer de Comadira, això és, «capacitat d’observació, de subtilesa, de dicció i sobretot de càrrega emotiva, que és del que tracta en el fons la poesia».

A Els moviments humans hi ha alguns poemes, precisa l’autor, que «fan referència als fets d’octubre, novembre i desembre de 2017», quan es va produir la consulta independentista i una part del govern català va exiliar-se a Bèlgica.

De fet, un d’aquests, Bèlgica, està escrit arran de la manifestació de suport a Brussel·les al president Carles Puigdemont, en la que el mateix Comadira va participar.

«Brussel·les és una ciutat que mai m’ha acabat d’agradar, però he anat diverses vegades, i el fet que el gran Josep Carner va viure allí durant molts anys me la fa més simpàtica»,confessa l’autor, qui en els seus versos considera que la pintura flamenca «cansa una mica» per la seva «perfecció» i la falta de «la invenció italiana».

El gironí punta, no obstant això, algunes excepcions com Jan van Eyck, Rogier van der Weyden, Hans Memling, Hugo van der Goes, Pieter Brueghel o aquell «boig» del Bosco, però això no evita que al final del poema proclami: «No estic segur que Bèlgica sigui un país per viure-hi/No estic segur que Bèlgica sigui un país per morir».

Dedicat últimament més a les arts plàstiques, a Els moviments humans és la primera vegada que inclou un dels seus dibuixos en un dels seus llibres de poemes, realitzat, revela Comadira, amb la tècnica de la «manera negra» o mezzotinta.

Assegura l’artista que «no s’ha de llegir aquest volum com un dietari», perquè a l’hora d’ordenar els poemes ho va fer «per ordre alfabètic del títol» i per a ell l’important és el poema en si, l’emoció que transmet i «no el pretext o el motiu, com diria Cezanne».

Sobre el futur com a poeta, Comadira confessa: «Considerant que sóc vell i cada vegada més gandul, és possible que sigui el meu últim llibre de poesia, i si d’aquí a cinc anys les muses són propícies, llavors hi haurà un nou llibre de poemes».

Narcís Comadira assegura que el fa «molt feliç» haver pogut publicar aquest llibre precisament en aquestes dates, a les portes del seu vuitantè aniversari (fa els 80 el 22 de gener), així com que el Grup 62 hagi volgut reeditar la seva traducció de Cants de Leopardi, amb «presentació luxosa, amb tapa dura, i deixant-me fer el dibuix de la coberta».