Les arts gràfiques van ser eina clau en la difusió de l’antifranquisme i els valors democràtics per a les organitzacions catalanes que lluitaven contra el règim, segons explica l’historiador olotí Narcís Selles, autor d’un llibre sobre la cultura visual en les acaballes de la dictadura.

En la seva obra, La imatge impresa en les cultures visuals de l’antifranquisme: els anys de l’Assemblea de Catalunya, editat per Memorial Democràtic, Selles recorre les dècades dels 60 i els 70 descrivint com va sorgir i es va desenvolupar el grafisme a Catalunya com a mitjà contra la dictadura. Revistes, editorials, discogràfiques, associacions de veïns, partits polítics, entitats culturals, tots eren actors que van utilitzar la imatge impresa per a les seves reivindicacions i que, en últim terme, assenyalaven al franquisme com a origen de problemes socials i polítics molt diversos.

El grafisme com a vehicle de l’antifranquisme va tenir el seu moment àlgid amb l’articulació de l’Assemblea de Catalunya, que unificava a l’oposició antifranquista catalana i s’articulava a partir d’una xarxa d’organitzacions heterogènia, la qual cosa va propiciar una producció gràfica variada i imaginativa.

Aquesta explosió del grafisme antifranquista a Catalunya, destaca Narcís Selles, té les seves arrels gairebé deu anys abans, en la primera agrupació artística antifranquista organitzada a Espanya: Estampa Popular; nascuda el 1964 i propera al PCE i al PSUC, reunia artistes en diferents ciutats de l’Estat. Estampa Popular organitzava petites exposicions en llibreries i en altres llocs en els quals no era habitual que es difongués art, com en centres cívics i locals amb altres usos, però ho feien amb una pretensió: volien democratitzar l’art i arribar al públic de masses. Així, els 70 el missatge antifranquista en la imatge gràfica es va consolidar com a mitjà per arribar a àmplies capes de la població catalana.

Tancada la dictadura, acaba Selles, l’art gràfic crític vinculat a demandes socials es va institucionalitzar o es va posar al servei de la societat de consum; l’oposició a la dictadura es va diluir, igual que el grafisme que comunicava els seus missatges: «superat el franquisme, ja no existia l’enemic comú, gairebé com deia Vázquez Montalbán, contra Franco vivíem millor».