Durant els anys en què va estar amb Javier del Pino i amb Lourdes Lancho a A vivir que son dos dias els oients de la Cadena SER, de qualsevol edat, tenien gratis una sorprenent lliçó de periodisme, la que donava cada cap de setmana José Martí Gómez, que va morir aquest dimarts a Barcelona als 84 anys.

Cada vegada que passava algun esdeveniment que ell va viure en primera persona, com es vivien en la seva època els esdeveniments, hi havia el mestre, tímid, parapetat, quan es podia, al seu tabac, rere les seves ulleres de veure-hi d’aquell groc tardorenc que li donava més malenconia a la cara, buscant al pou sense fons del seu coneixement per dir, en dues paraules, l’anècdota, el fet, el que il·lustrés la notícia del dia o, quan això era imprescindible, el comentari per acompanyar les informacions.

No va presumir ni quan estava al capdavant dels diaris, a la llista dels millors narradors de notícies o de successos que hagi tingut la premsa espanyola; era autèntic, gairebé un monjo laic que s’alegrava quan veia arribar a la seva alçada aquells que volien ser com ell, igual de periodistes, igualment obligats per l’ofici a dir de debò el que sabien, a callar allò que no estigués confirmat.

S’asseia a qualsevol lloc, quan la seva veu ja no era la del corresponsal, la del reporter audaç, sinó el col·laborador que rebia encàrrecs, com si encara estigués aprenent. Mossegava el tabac gruixut, mirava als costats, i preguntava en veu baixa als primerencs: «I què estàs fent ara?».

Era infal·lible i tranquil i, a més, com ha escrit a El País el seu bon deixeble Carles Geli, era una bona persona. Bona persona i periodista és una conjunció que si escau mereix reverència i record, ja que mai va presumir de cap de les virtuts que van adornar la seva presència i la seva feina. Va treballar amb altres, a més, com Josep Ramoneda (amb qui tant va fer), Manuel Vázquez Montalbán i Juan Marsé. A Por favor, a El Correo Catalán, a qualsevol lloc on fes olor de periodisme, mai no es va oblidar d’aquests parentius professionals, alguns dels quals el van precedir en la trista experiència que ara adorna les imperioses esqueles.

A tot arreu, doncs, de corresponsal, d’escriptor de diaris, fins i tot quan ja estava inscrit a la nòmina dels millors, va ser atent company dels seus col·legues i també d’aquells que volien arrabassar-li les notícies que perseguia.

El més pacífic, i el més honrat, dels periodistes, va abraçar també una vocació que el va fer llegendari: cronista d’aquells que podien explicar mirant tan sols allò que acabava de passar. Era també com els detectius anglesos, incansable i perfecte, com un deixeble fèrtil de Graham Greene, ple d’humor i de la higiene ètica a què està obligat un informador de bona fe.

Va treballar fins a l final. Aquelles intervencions radiofòniques haurien de ser matèria de podcast (a la SER, on va donar aquestes lliçons), i el lloc on haurien de confluir alumnes actuals, que vénen d’observar un periodisme que pica les notícies per donar-les tal com succeeixen després a les xarxes, sense ànima i sense objectiu, pel sol fet de donar-les alhora que els altres.

Ell va ser un home de periodisme lent, aquell que van cultivar, amb ell, llegendaris periodistes anglosaxons que no va necessitar imitar perquè era com ells, agut, essencial, un periodista de veritat, el material més fiable del qual era la seva memòria. En aquelles emissions a les quals va donar la brillantor de la dada, obsessivament la dada, va explicar vida, miracles i desdenys de personatges que van ser notoris en temps foscos, com Manuel Fraga Iribarne, a qui va seguir de prop, a Londres, a Madrid, arrencant telèfons fins que un dia va abraçar, això deia, la naixent democràcia.

A esquerra i a dreta, Martí Gómez es va ocupar de l’espectre de la naixent democràcia, i sempre va tenir, també en allò que va escriure, el talent minuciós per explicar-ho. Aquestes emissions de ràdio que ell va protagonitzar no només van ser periodisme: van ser memòria destil·lada de la vida d’Espanya.

Vaig preguntar a Lourdes Lancho, que estava amb ell quan parlava a la ràdio, quines lliçons va deixar. «Em va dir que, al carrer, al metro, al bus, a les botigues, als bars, hi havia la vida. I la vida, per ell, era la mesura de totes les coses. La vida entesa com la dimensió humana del que passa a l’escenari públic. Ell em va dir que feia bé en escoltar, xafardejar, converses alienes, preguntar sempre davant del que cridés l’atenció. D’aquí arrencava el fil màgic d’aquest ofici, que és fer de frontissa entre allò que passa al carrer i allò que es decideix als despatxos».

A l’ofici, diu Lourdes, s’està perdent aquest fil, i la baula que ara s’ha trencat és la d’aquest admirable mestre que mai no va presumir de res, sempre es va recordar de tot i no tenia la temptació d’exhibir-se com si vingués d’inventar l’ofici.

Per cert, en temps d’aquesta turbulència global que és la xarxa, escrivia a mà com qui volgués deixar una empremta que no pot imitar cap màquina.