El buen patrón ha rebut molts elogis. En part es justifiquen per la joia que en aquest país produeix riure-se’n a mandíbula batent d’un vell tabú que ja no ho és tant, com és el cas de l’empresa. La pel·lícula més nominada de la història dels premis Goya compta amb un Javier Bardem formidable -potser sigui la millor interpretació de la seva carrera- en el paper d’un empresari paternalista que ha heretat el negoci del seu pare, decidit que els empleats li rendeixin vassallatge recorrent a les argúcies i al xantatge. També proposa una salvatge crítica mordaç amb un discurs maniqueu i un traç massa gruixut, en un context intencionat suposadament útil per als fins propagandístics dels que el financen amb diners públics i que resulta, a més, força groller. L’espectador més atent té l’oportunitat de comprovar-ho de seguida quan el plànol es posa a l’arc d’entrada de la fàbrica amb el nom Básculas Blanco i observa atònit una reproducció del pòrtic d’Auschwitz, on encara figuren les paraules abominables Arbeit macht frei (El treball fa lliure) que formen part de la literatura nazi de l’extermini. Una picada d’ullet evidentment desproporcionada que depassa qualsevol lògica en establir una comparativa absent de gràcia entre un camp de concentració en què es gasejaven éssers humans i un lloc de treball. Igual que resulta massa cruel la insistència en l’escarni de l’empleat de seguretat de la porta, a qui no falten motius per marxar i que només aguanta les vexacions amb l’esperança de no perdre el lloc.
Tot i l’excusa de denunciar els límits del poder que atropella les persones, fa la impressió que el primer objectiu de Fernando León de Aranoa, un director que presumeix de sensibilitat social, és la recerca de la rialla fàcil dels espectadors que no tenen inconvenient a riure’s de les desgràcies sempre que siguin alienes. No sorprèn, és el botí freqüent d’aquesta sal gruixuda que caracteritza la comèdia espanyola des de fa lustres, encara que els millors deconstructors de l’Espanya de l’esperpent fossin especialment hàbils per fer de la sàtira un retaule de més amplitud humorística. Fins i tot el director de El buen patrón va ser molt més subtil fa uns anys retratant la precarietat laboral a Los lunes al sol.
La pel·lícula aclamada als Goya i candidata als Oscars és una comèdia satírica, i tota sàtira que es preï de ser-ho exalta i ridiculitza els vicis individuals i col·lectius de la societat que retrata, però en aquesta ocasió i en alguns moments els contorns semblen aguditzar-se innecessàriament al voltant d’un clixé desmesuradament negatiu. No perquè no puguin existir patrons d’un pelatge semblant al gens modèlic Julio Blanco, el personatge que encarna Javier Bardem, explotadors i avantatgistes sense principis, que no dubten a trampejar les mesures de pes, equilibri i fidelitat que diuen defensar, i que arribat el punt s’aprofiten sexualment de les becàries. Sabem que n’hi ha perquè en aquesta vida hi ha de tot. És la manera d’atiar la caldera, a més del context laboral, ja dic, en què s’ha forjat la pel·lícula subvencionada, cosa que indueix a sospitar que el retrat extrem i artificiós d’un patró extorsionador no és més que l’excusa per sotmetre un judici sumaríssim a tot un col·lectiu que inclou empresaris responsables que inverteixen, creen ocupació, paguen els seus impostos i mouen l’economia. La sàtira amaga una intenció moralitzadora, ho sé. Sabem també que aquella que s’exerceix sobre un soldat no ha de degradar un exèrcit, llevat que això sigui el que es pretengui.
Potser no tots els que riuen nerviosament i passen una bona estona amb la pel·lícula de Fernando León de Aranoa es creen la totalitat del producte que consumeixen, i simplement es trenquin dels models estereotipats sense preocupar-se de res més, perquè si alguna cosa és clara a El buen patrón són aquests excessos redundants que desmunten qualsevol efecte moralitzador. En el cas que es pretengués moralitzar escorxant tot un gremi sota un prisma intencionadament distorsionat. Caldria preguntar-li, per exemple, al patró productor de la pel·lícula, Jaume Roures, si se sent reflectit d’alguna manera al protagonista, després de ser blanc de les crítiques per la relació amb els treballadors de les seves empreses a l’hora de recollir el premi a la cerimònia dels Goya.
