Arsuaga i Millás tornen a cavalcar junts

«Que la mort ens agafi sans!» acaba de dir Arsuaga a l’entrevistador que m’ha precedit.

Arsuaga: Ja. Però sembla que això ens obliga a morir-nos sans i els existencialistes deien que cal morir-se amb el cos destrossat, usat, picat. Hi ha paradoxes a la vida, eh.

Vostè, Juanjo, és el poeta d’aquest duet.

Millás: Bé, jo, segons Arsuaga, soc el hippy, el romàntic… Jo sempre he pensat que venia d’una tradició materialista, però el contacte amb Arsuaga m’ha fet veure que no. I jo hi estic d’acord racionalment, però no tant emocionalment. Moltes vegades li dic: et crec perquè això ha passat, però és inversemblant. Jo sé que la ciència és la veritat, però s’explica millor la Bíblia.

A tot el llibre vostès s’estan definint. De vegades de broma i de vegades de debò: un és el bulldog de Darwin i l’altre és l’anarquista rus. Tu ets aquesta mena d’entomologia de Millás.

Arsuaga: Sí, en tot moment. El que passa és que ens anem barallant. Amb afecte, eh. És que jo, com a científic, penso que Darwin és un gegant perquè va aconseguir explicar la biologia. Igual que Newton ho va fer amb la física. Aleshores, el miracle de comprendre alguna cosa, és extraordinari. Les neurones de Millás gaudeixen amb altres aliments.

Tu aportes la visió de l’anarquista, sempre poses en qüestió el mestre, potser per entendre més.

Millás: Bé, ho poso en qüestió quan no entenc alguna cosa. O sigui: no vull fingir que entenc. I per entendre qüestiono, pregunto, no em crec tan fàcilment el que m’explica.

Arsuaga: Bé, Groucho Marx deia «no faci més cas al que veu que al que li dic jo».

Millás: Tot això implica estar qüestionant contínuament. Però també confio que els meus arguments també me’ls qüestioni ell.

Arsuaga: Però, si Déu vol, tot això es resoldrà al proper llibre, quan parlem de l’altruisme, del desinterès, de la cooperació, coses constitutives de l’ésser humà.

Millás: És clar, aquí parlarem novament. I veurem que el cervell i la ment no són la mateixa cosa, com moltes vegades diu Arsuaga. Perquè el cervell i la ment no són la mateixa cosa, jo crec.

Arsuaga: L’altre dia vaig estar parlant amb una dona que havia estat al Japó i coneixia bé la història del sumo i me la va explicar i penso que potser un dia ens veiem en un combat així, jajaja.

Com és la relació humana de dues persones amb coneixements tan diferents? Què t’ha donat a tu Arsuaga?

Millás: Ell sempre es fa l’interessant i no aconsegueixo atipar-me’n. Li tinc molta admiració. Hem creat una addicció que va a les dues direccions. De vegades ell se’n va a un lloc i em diu: quina pena que no siguis aquí per explicar-t’ho.

I què has après tu d’un ignorant?

Arsuaga: Jajajaja. Bé, jo també soc ignorant, eh. Potser ell és més savi que jo. Jo no sé gaires coses, per això busco. I al llibre respecto molt com em descriu, jo no li corregeixo res. Podria ratllar-li coses, però no ho faig. És que Millás m’ha robat la meva solitud. Jo era feliç sent sol i ara no. Ara hi ha moments en què em fa falta Millás.

En aquestes pàgines hi ha moltes metàfores.

Millás: Hi ha metàfores perquè aquest és un llibre de ciència, però també de literatura. Per això per explicar moltes coses que m’explicava Arsuaga havia de recórrer a la metàfora.

Un llegeix el llibre i descobreix que és com una enciclopèdia del que ens inquieta.

Arsuaga: Sí, perquè veus l’horitzó final. I això és molt humà. El fet, per exemple, que ens sobrevisquin els gens és impressionant. Saber que tenim molts gens compartits amb els animals … fa vertigen. Fa vertigen saber quants cossos han arribat fins a mi. Això té un vessant filosòfic, mira. És que no pots evitar treure el cap a aquest tipus de coses.

Aquest llibre no es pot concebre sense l’eternitat, també.

Millás: A mi la paraula eternitat em remet a un diumenge a la tarda que no s’acaba mai. Sempre m’han fet pànic els diumenges a la tarda. Quan vaig tenir una intervenció quirúrgica em van sedar i … la sensació de no ser-hi és com l’eternitat. O això penso jo.

Tu has observat a Millás una personalitat especial, t’ha cridat l’atenció com a individu?

Arsuaga: Per descomptat que sí. Ell no tenia una relació gaire estreta amb la ciència o amb la natura i aquests llibres li han obert molts mons. I això només li passa a algú especial.

I què significa per a tu aquesta experiència?

Millás: Bé, a mi m’ha canviat la percepció de tot. O sigui: jo ja no veig res com ho veia abans. I ara moltes vegades, davant d’alguna cosa, dic: què diria Arsuaga d’això? També m’he adonat de com ha estat d’erroni no estudiar més o acostar-me més a la ciència. Jo sempre he estat a les Humanitats i… sense saber aquestes meravelles. Quan jo pensava que ja no tenia sentit acostar-se a la ciència, per aquesta edat a què he arribat, em vaig trobar a Arsuaga. I em va impactar el discurs verbal. Em van fer venir ganes de teixir-ho amb el que jo faig. I això és aquest llibre.

«On hi ha molta vida, hi ha molta mort», dius al llibre.

Arsuaga: D’això en va tot, sí. La mort és inseparable de la vida. Perquè es recicla tot i s’està morint i naixent contínuament. I això cal reivindicar-ho.

Però Millás diu que la biologia no té cap sentit de l’humor.

Arsuaga: Doncs potser així és. Els biòlegs sí que tenen sentit de l’humor, però la biologia no tant.

Vull anar al to de l’escriptura, Millás. Hi ha aquí una alta temperatura poètica, és com si escrivissis amb alegria. I les teves descripcions són molt precises.

Millás: És que a mi la precisió em sembla una actitud literària. És el que em va atraure més del discurs oral d’Arsuaga: la precisió. I això és una cosa també molt pròpia dels poetes. I la ciència també cal.

Arsuaga: Jo sempre intento explicar als meus alumnes que les frases han de ser com a equacions matemàtiques. Cada element de l’equació és rellevant i ho pot canviar tot. I això ell ho ha entès molt bé. Per això crec que a Millás hi ha un gran científic, el que passa és que no ho ha desenvolupat. En primer lloc, té la creativitat, que li permetrà inventar teories. Perquè les teories s’inventen. Després ve l’exactitud del matemàtic i la capacitat de saber descriure.

Tu dius a Arsuaga que l’escriptura d’aquest llibre t’ha fotut la vida. Fins a quin punt?

Millás: Bé, hi ha alguna cosa retòrica en això. Fins i tot abans d’aquest llibre, jo sabia que era un vell. Però la imatge que jo tenia de mi mateix era algú més jove. Perquè no tinc grans xacres o jo què sé. Però en començar aquest llibre, de cop i volta em vaig veure vell i vaig dir: aquest llibre m’ha fotut la vida.

Però Arsuaga t’anima de tant en tant.

Millás: Sí. Amb això de la selecció sexual, per exemple, jajaja. M’ha explicat que hi ha coses específiques que serveixen per atraure el mascle o la femella. La cua del gall d’indi, per exemple, que només serveix per agradar. Que interessant, no?

Arsuaga es defineix a si mateix com un proveïdor de preguntes, però de sobte es veu contagiat pel teu existencialisme.

Millás: És que Arsuaga, sota aquesta aparença de vitalisme, té moments en què s’enfonsa al zen. O en moments de desesperació.

Quina reflexió els desperta aquest país ara, després d’haver conversat sobre tot allò que han conversat al llibre?

Millás: Avui, concretament, molt de cansament. Molt déjà vú. Molt dia de la marmota. Molt tedi.

Arsuaga: Doncs... jo penso que aquest país és inesgotable des del punt de vista de la diversitat biològica, des del punt de vista de la gastronomia, des del punt de vista cultural. Extraordinari. És un país per gaudir. Que després els seus habitants ho estiguin fent malbé… això és una altra cosa.

Millás: I per què jo no he donat aquesta resposta? Per què jo no m’hi he fixat?

Arsuaga: Perquè estàs centrat en la cosa periodística!