Coia Valls publica «L’alquímia de la vida», una novel·la històrica situada al segle XV, quan el món està canviant però la medicina es troba ancorada en l’antiguitat clàssica. Els homes i dones que busquen noves formes de guarir el cos l’ànima, sovint passen per bojos o bruixots
Hem d’acceptar sempre la voluntat de Déu?
Aquest Déu a què es refereix a la novel·la no té res a veure amb nosaltres, ens és aliè i ens furta la voluntat de decidir. El que hem de fer és buscar-nos i escoltar-nos, i treure capes de plom fins a arribar a la llum. Escoltar-nos en consciència.
L’edat mitjana no era una època tan fosca com pensem?
No era tan fosca, això es va inventar després. En aquella època es va idear la impremta, que va proporcionar molta llum, perquè podies estudiar. Va començar també la lectura, i la lectura cap endins. Per tant, ja no era creure cegament el que deien els altres, sinó que un mateix tenia criteri i podia fer les seves reflexions No era una època tan fosca, però les pel·lícules han ajudat a crear aquest mite.
La medicina actual semblarà tan precària com la del XV, d’aquí a uns segles?
Potser el salt no serà tan gros, perquè aleshores es va descobrir la química. La química sí que va ser un gran salt, però Déu n’hi do el que tindrem també. O potser tornarem als orígens, de fet ja tornem a escolar a natura, encara que sigui per necessitat, perquè o ho fem o ens extingim com a espècie. Tinc l’esperança que assolirem una situació més harmònica.
Confia en els remeis naturals?
Hi confio molt. Ho deien els alquimistes, el més important és conèixer els secrets de la natura, de les forces que mouen el món. Si féssim aquesta reflexió tindríem una visió més honesta del món i seríem més savis. Potser sóc una alquimista romàntica.
O una bruixa.
(Riu) Tant de bo. M’agradaria ser assenyalada per anar a contracorrent i per no acatar la doctrina imperant. Els que escrivim intentem això, d’alguna manera.
O sigui que quan està constipada, millor una herba que una aspirina.
No només constipada, quan estic cansada o trista, em faig una sopa de farigola i me’n vaig al llit. És el millor remei, és com l’abraçada de la mama. Em remet a l’olor, a la textura… a aquells moments que estava malaltona i feia llit mentre la mama m’explicava un conte. Ara ja no passa, ara els nens malalts s’aixequen igualment del llit i s’enganxen a la play...
Oposar-se al poder té un preu?
Sí, sempre. I a vegades és alt. Però sense aquestes persones que s’hi oposen no hauríem avançat. Si sempre féssim el que ens diuen, el món seguiria estàtic.
La pandèmia ha demostrat que som tan febles com sempre?
La pandèmia ha sigut una lliçó d’humilitat. Per a qui l’ha volgut escoltar, és clar. Ens ha posat a lloc, ens ha mostrat que som molt vulnerables. Hauríem de ser una mica més humils i entendre que anant plegats cap a un mateix objectiu, assoliríem un món millor. La pandèmia hauria d’haver sigut, si més no, una bona estirada d’orelles.
L’elixir de la vida eterna era cosa buscada per aquells alquimistes. Li agradaria viure per sempre?
No (riu)! Quina mandra! El que m’agradaria és viure cada dia com si fos el darrer. Això és un art. Que cada dia sigui una festa, sense la necessitat de llançar coets. A més, si visquéssim per sempre no hi hauria lloc per a tots. Al cap i a la fi, si vius la vida en plenitud, ja ets immortal, ja que pervius en la memòria dels altres. Ja m’està bé, així.
