Si digués a una dona «ets una motomami», què li estaria dient?

Motomami pot significar allò que cadascú vulgui, i m’agrada que sigui així. Per mi motomami és una energia femenina. Em sembla interessantíssim llançar un concepte i que la gent comenci a dir ‘una motomami és així, ‘una motomami és aixà. Fa que la gent formi part d’una creació, això significa. Són còmplices.

La Rosalia de «Motomami» gaudeix més i és menys política que la de «El mal querer»?

Hi ha espai per al sentit de l’humor en aquest projecte, mentre que als anteriors no hi tenia cabuda. Però no em sento especialment còmoda pensant en la meva música com a lloc polític.

Dit d’una altra manera: «El mal querer» era un disc amb discurs feminista i, per tant, un disc polític?.

Jo El mal querer el vaig fer des d’una necessitat, des d’una pulsió. Després és evident que quan un comparteix la seva música manen els altres, i no seré jo qui els porti la contrària. És interessant veure com cadascú es fa seva la música.

«Motomami» vessa fanfarroneria, en la línea del codi iniciat pel rap i que arriba fins les músiques urbanes?

És cert, encara que jo més que fanfarroneria ho veig com a reafirmació: sé qui sóc, em conec i no tinc por de compartir-ho. Motomami és un intent de fer una fotografia d’aquests tres darrers anys. De com penso, com em sento i les experiències que he viscut. I al final aquest tema de reafirmació està igual de present que l’espiritualitat, la transformació, la sexualitat, el desamor, el desacord, estar exposat. L’àlbum és un recull de vivències i reflexions a partir del gir vital que va suposar El mal querer.

Sembla seduïda no només per les músiques llatines, sinó per l’univers de les músiques llatines.

Bé, també em va inspirar molt la cultura nipona. Aquest projecte s’ha fet a Barcelona, ​​Puerto Rico, la República Dominicana, Los Ángeles, Miami, Nova York... I crec que tot això ha afectat el disc. Que s’hagi gravat a diferents llocs del món fa que el disc sigui com és i soni com sona. El fet que hi hagi spanglish és una conseqüència d’haver estat dos anys lluny de casa meva, de la meva família, del lloc on vaig créixer. Es parlava més anglès que espanyol a molts llocs on vaig gravar, i al final tot això afecta el meu llapis. He estat molt de temps escrivint molt, produint molt i treballant molt a l’estudi en un context diferent, i tot això al final es nota en la meva música.

S’ha sentit impostora en alguna ocasió per fer servir «spanglish»?

Abans de res, la meva feina és honesta. O sigui: no. He estat parlant més anglès que espanyol els dos últims anys, així que és inevitable que el meu llapis se n’impregni.

A «El mal querer» va tenir un col·laborador (El Guincho) en la producció, mentre que a «Motomami» en té la tira. Com ha aconseguit certa homogeneïtat sonora?

Em vaig comprometre amb una paleta a nivell de so. Vaig decidir que no hi hauria harmonies vocals, mentre que a El mal querer n’hi havia moltes. Vaig decidir que no faria servir guitarres, només ‘sintes’, que si hi havia ‘drums’ serien agressius i estarien en primer pla, i que la veu estaria sempre en primer pla al llarg de tot el disc, com una guia. Hi ha molta feina de producció vocal, he intentat empènyer els límits de com produir la meva veu. També abunden les estructures asimètriques.

I els greus molt greus.

També. Hi ha alguna cosa al subgreu que em reconforta. Estic molt agraïda als col·laboradors, però sense la decisió de fa tres anys de ‘jo tiraré endavant aquest projecte, jo faré aquest disc‘; sense el compromís, sense les 16 hores que m’he passat cada dia davant l’ordinador produint, sense haver escrit a casa sola i a l’estudi, sense el meu sacrifici, Motomami no existiria.

Per gairebé tot el que ha publicat des de «El mal querer» existia la percepció que s’havia passat del tot al reggaeton i similars. Però a «Motomami» hi ha bolero, flamenc, cobla i balades en la tradició de la gran cançó romàntica.

Hentai va sortir dimecres i ja forma part d’aquest univers de balades. Ha anat així i alguna sorpresa sí que causarà el contingut.

Era la seva intenció amb «Hentai» subvertir la idea de balada amb una lletra sexualment explícita?

Sí. Durant tot el projecte m’he plantejat què és subversiu i què no. A Hentai sens dubte el context de l’arranjament musical fa més radical la lletra. Té molt a veure amb el context que alguna cosa es considera subversiva o no. I també amb qui ho digui o faci. Em va sorprendre que 15 segons de Hentai provoquessin el que van provocar. Demostra que continua sent incòmode que una dona s’expressi lliurement en el terreny sexual.

A «Hentai» hi ha acreditats nou compositors de la música. Com es fa una cançó a 18 mans?

Acredito tot déu perquè així de segura sóc com a músic. No m’importa que algú només hagi fet un comentari sobre un únic acord; si m’ha servit o m’ha fet pensar, només per això aquesta persona ja ha d’estar acreditada a la cançó. El tema dels crèdits és complicat. Només pel fet que hi hagi un home a la llista de crèdits es donarà per fet que la dona ha fet menys. És així. I no, jo he capitanejat tot Motomami. Hi ha dones que com a contrapès no posen llum als seus col·laboradors. En el meu cas, no deixaré de fer els crèdits segons la meva ètica tot i que això em resti focus com a productora i compositora.

És vostè creient? Perquè Déu apareix força vegades a «Motomami».

Sí, és clar que sí. La meva àvia és cristiana i des de petita anava a missa amb ella. Seva és la nota de veu al final de ‘G3 N15’.

Ha condicionat la seva creativitat ser una artista global sobre la qual, per tant, hi ha unes expectatives de vendes enormes?

He intentat en tot moment concentrar-me a continuar fent música des del mateix lloc que la feia quan vaig començar a fer discos. A aquest tipus de pensament no hi he donat cap importància. Jo vull seguir passant-m’ho bé, vull seguir creixent com a músic, vull seguir empenyent-me a mi mateixa, i després passarà el que Déu vulgui. L’única cosa que tinc clar sobre la meva música és que vull que sigui emocionant.

Què significa per a vostè el Julio Iglesias de la dècada de 1970, citat a «Chicken teriyaki»?

És una icona. Aquesta línia se’m va acudir menjant en un hotel de Nova York en recordar-me d’una foto que em va enviar la meva germana en què surt Julio menjant truita de patates i Kentucky Fried Chicken al seu jet! Em fascina i em pixo de riure en el millor dels sentits amb aquesta imatge. Aquest Julio Iglesias és una llegenda, com la Naomi Campbell dels 90.

«El madrileño», de C. Tangana, li sembla un disc conservador?

No l’he escoltat.