Farà 140 anys que La Regenta va veure la llum, una llum inextingible, sens dubte si atenem a la vigència i permanència d’un relat que ha marcat per la seva enorme vàlua la literatura espanyola des de la data de la seva aparició, a finals del segle XIX.

La seva vigència en reclama la reedició contínua. En aquest cas és Alba editorial qui llança una magnífica reedició de La Regenta, amb la supervisió d’Ignacio Echevarría que signa una excel·lent nota introductòria.

El seu valor? Comptar amb traç ferm i realista l’infortuni de l’Espanya de la Restauració, sotmesa a l’endarreriment cultural, al caciquisme i la corrupció política de les classes altes i al poder de l’Església Catòlica.

Però, amb més cruesa encara, narra el procés de degeneració moral d’una dona, Ana Ozores, La Regenta, fins i tot la consumació de l’adulteri, tractat d’una manera valenta com mai abans s’havia fet a la literatura espanyola.

El seu creador, Leopoldo Alas, amb tot just 30 anys quan escriu La Regenta, és no obstant ja un jove catedràtic de Dret Romà i un crític de renom, de gran prestigi, temut i respectat, amb el pseudònim de Clarín.

Clarín tria, i no casualment, una ciutat de províncies, «la ciutat heroica» de Vetusta per recrear amb actitud crítica, però magistralment la vida quotidiana d’una ciutat de províncies del segle XIX, amb una atmosfera social asfixiant, dominada pel poder clerical que exerceix don Fermín de Pas, el magistral de la catedral i el més secular de la noblesa feudal i caciquil dels Vegallana, i el seu cor de senyorets del casino, entre ells don Álvaro Mesía, el donjuan de Vetusta, obligat per la seva fama a festejar i posseir la Regenta.

La ironia i la retranca de les dues frases inicials de la novel·la que descriuen Vetusta, «la heroica ciudad dormía la siesta» i (...) «hacía la digestión del cocido y de la olla podría» fixa el to i la intencionalitat de la narració que al llarg de la trama presenta aquests aspectes comuns a una novel·la naturalista referents als estats d’ànim, a desajustos psicològics dels seus habitants.

Aquest tractament de l’adulteri que assenyalàvem abans, així com diverses escenes protagonitzades per les criades Petra o Teresina o el relat de les infidelitats encobertes que passen a Vetusta, permeten assenyalar també una altra característica de La Regenta com a novel·la innovadora i audaç, la marcada i entrevelada càrrega eròtica; això, unit a l’anticlericalisme que respira obertament, va portar a una crítica despietada dels sectors conservadors i fins i tot a ser censurada en períodes determinats com el franquisme.

En aquest clima de ciutat carregada d’aparences s’assisteix a allò que Ignacio Echeverría defineix en la seva introducció a aquesta edició, com «l’implacable setge que, a l’empara de la hipocresia regnant, tendeixen a Ana Ozores, la Regenta, un petimetre local (don Álvaro) envanit de la seva ben llaurada reputació de donjuán, i l’ambiciós sacerdot (don Fermín) destinat a exercir de director espiritual i a enamorar-se’n perdudament».

La protagonista, Ana Ozores, passarà a ser l’objecte principal de la disputa que s’estableix entre dues forces de poder. Una representada per l’església, a la figura del magistral, i una altra representada per l’oligarquia de la ciutat, a través de don Álvaro Mesía.

Ana Ozores, la Regenta, és aquesta esposa de la bona societat que se sent trista i abandonada i enmig de la major insatisfacció i desesperació; és una dona desemparada, sense fills, sense amor, casada amb un home, don Víctor, que li dobla l’edat i que prefereix sortir de caça a les carícies conjugals. És un personatge irrisori, que no és conscient de la insatisfacció de la seva dona.

Hi ha un continu batallar, un anar i venir entre la religió que representa don Fermín i la passió, el desig, l’atracció per don Álvaro. Ella aspira al cel i a la terra.

Don Fermín, el magistral, arriba a dalt gràcies a la seva mare, Paula Raíces, que considera un filó els seus dots d’orador. Tenia el poder del confessionari, i una intel·ligència natural per atraure-hi els poderosos de la ciutat i conèixer així l’interior de cada casa important. En un principi conquereix i capta a la Regenta, però la humiliació i vergonya que aquesta sent després que el capellà la fes desfilar per Setmana Santa, vestida de natzarè, amb els peus descalços, davant les mirades envilides i malintencionades de la societat de Vetusta, produirà el distanciament.

Don Álvaro és el donjuan de Vetusta, un conqueridor que presumeix de conquestes, home fatu fins a l’extrem. És posseïdor d’una conducta viciosa i corrupta que amaga amb l’art de la galanteria.

Ell i don Fermín eren dos gallets lluitant a mort pel cor de la Regenta, dos paons. Tots dos són tenorios, un amb sotana i un altre amb levita de sastreria parisenca.

Finalment, les il·lusions de la Regenta tenen poc a veure amb les idees espirituals i religioses que intenta inculcar-li don Fermín i el seu afany per convertir-la en una beata, i més, en canvi, amb les del desig i el plaer sensual que l’inspira don Álvaro i amb l’anhel de volar més enllà de les estretes parets del palauet.

Don Álvaro aconsegueix la seva presa i consuma l’adulteri; quan aquest es fa públic i el seu marit cau mort al duel amb el rival, ella és condemnada a l’ostracisme per la societat bé de Vetusta. El fet d’haver-se saltat les normes del convencionalisme burgès suposarà la seva exclusió social, la censura i l’aïllament implacable d’una societat hipòcrita.

Aleshores ella, amb l’únic suport de l’amic Frígilis, va poder veure en realitat com eren don Álva ro i don Fermín, sense màscares ni vels, va poder veure com n’éren de poca cosa, l’escassa talla de tots dos i va descobrir com a sota de la retòrica -passional al galant, espiritual al clergue- que cadascú havia usat per emmascarar-se i enganyar-la, no hi havia res, absolutament res, només potser «el ventre viscós i fred d’un gripau», que l’Anna va creure sentir en desmaiar-se a la catedral.

Ana va patir l’engany de la religiositat i beateria mística i l’embruix igualment enganyós del seguici frívol i elegant. Va ser víctima dels seus anhels i de les seves limitacions i això la va portar a la catàstrofe. La vanitat, el narcisisme, el donjuanisme i altres afectacions concorren en els dos gallets per fer de l’amor una mascarada, per la qual Ana Ozores es deixa enganyar ofuscada per les seves idees d’alliberar-se i aconseguir l’amor.

Un dels millors coneixedors de La Regenta, Gonzalo Sobejano, conclou que «la catàstrofe» de La Regenta, «és alhora el triomf del dolor», ja que Ana Ozores no es mata com Emma Bovary o Anna Karénina, sinó que continua viva per patir i acudeix a la catedral per comprovar-hi l’infinit de la seva desolació».