Will Smith no només va ventar una bufetada diumenge a Chris Rock. La reacció violenta de l’actor a una broma de mal gust cap a la seva dona, Jada Pinkett Smith, va bufetejar també els Oscars i la resta dels guanyadors de la 94a edició. El palmarès té, com habitualment, molt de qüestionable, però també, començant per la coronació de CODA com a millor pel·lícula, es pot llegir com una llista d’avenços en el terreny de la inclusió que tant ha anhelat i necessita l’Acadèmia de Hollywood i, en general, la indústria del cinema.

El de CODA amb el triplet d’estatuetes, un ple, és el triomf d’una pel·lícula modesta que ha aconseguit donar enorme exposició i reconeixement a la comunitat de sordmuts. El seu premi com a millor pel·lícula va ser rebut al Dolby Theater amb la majoria dels assistents agitant les mans, l’aplaudiment en el llenguatge de signes, imatge que fins aquest any havia estat inimaginable.

El mateix va passar quan va rebre l’estatueta com a actor de repartiment Troy Kotsur, el primer intèrpret masculí sordmut que es fa amb l’Oscar, 35 anys després que el guanyés la seva companya de repartiment a CODA, Marlee Matlin, per Fills d’un déu menor. Que en el seu aplaudit discurs Kotsur parlés del seu pare, que després d’un accident va quedar paralitzat i va perdre la capacitat de fer servir les mans per comunicar-se, va servir per subratllar els reptes amb què lluita la comunitat.

Els Oscars fins i tot finalment decidien obrir el seu club de glòria a un fenomen que fins ara han mantingut a les portes: el del streaming. I tornaven a llançar missatges de rebuig a Netflix, que es va emportar només un dels Oscars dels 27 als quals optaven les seves pel·lícules, però deixaven entrar al seu Olimp Apple TV+. Ja no hi ha marxa enrere.

Si Will Smith no hagués ventat el cop avui es parlaria més d’Ariana DeBose, la segona actriu llatina que guanya un Oscar després que ho aconseguís pel mateix paper de repartiment com Anita a West Side Story Rita Moreno i la primera que orgullosament es defineix com a «persona de color obertament queer». «Hi ha un espai per a nosaltres», va dir en el seu discurs aplaudit.

Es parlaria també més del focus que Jessica Chastain, una de les millors actrius en actiu, premiada com a protagonista de Los ojos de Tammy Faye, va posar també a la comunitat LGTB+ ia les lleis reaccionàries que l’estan assetjant cada vegada més als Estats. Units, una realitat a què també van fer referència les tres còmiques presentadores.

Aquests Oscar on Amy Schumer va llançar amb un encertat dard enverinat l’acudit que van contractar tres dones com a mestres de cerimònies «perquè és més barat que contractar un home» serien celebrats també com a històrics per a les dones, amb Jane Campion entrant, en el seu segon intent i gràcies a la castigada El poder del perro, al limitat grup de directores amb una estatueta. La neozelandesa ho feia just l’any després que Chloé Zhao se sumés a Kathryn Bigelow en aquest club ridículament reduït (i en què, com recordava en un gag còmic una altra de les presentadores, Wanda Sykes, encara no hi ha cap director negre).

Si Will Smith no hagués fet el que és inexplicable aquests serien també uns Oscars que obligarien a posar el focus en el llatí, no ja només pel premi per a DeBose sinó també per a Encanto la pel·lícula d’animació de Disney guardonada que projecta la cultura colombiana i la cançó nominada del qual, Dos orugitas no va poder amb el No time to die de Billie Eilish però va portar l’espanyol a la gala. I es parlaria més que un espanyol, Alberto Mielgo, va conquistar l’Oscar al millor curt animat amb El limpiaparabrisas o que Riz Ahmed, musulmà, va ser premiat per un duríssim curt com The long goodbye, que mira de cara al racisme i la violència extrema que l’acompanya. Tres anys després del triomf històric de Paràsits aquests Oscar servien també per constatar la força i la font de bon cinema que és Àsia gràcies a la victòria, encara que només fos en categoria de pel·lícula internacional, de Drive my car. La comunitat negra també tindria múltiples motius de celebració: del reconeixement d’un treball monumental com és el documental Summer of love amb què Questlove ha ajudat a recuperar l’oblidat Woodstock negre al reconeixement d’una figura plena de dignitat com Lusia Harris, subjecte del curt documental premiat, The queen of basketball.

En uns Oscars que al palmarès i excepte per la sorpresa monumental que va ser el premi per al millor guió original per a Kenneth Brannagh per Belfast van ser predictibles, amb Dune escombrant en categories tècniques i acumulant sis estatuetes, es podria celebrar també el cinquè Oscar a la categoria principal d’interpretació per a un actor negre, cosa que només havien aconseguit abans Sidney Poitier, Denzel Washington, Jamie Foxx i Forest Whitaker. Però aquest actor era aquest diumenge Will Smith. I encara que va ser aplaudit, les seves accions, no les paraules, ho van dinamitar tot.