No s’ha de riure d’un acudit fins a veure si ha rigut la teva senyora. Això ho sap qualsevol. Qualsevol, excepte Will Smith, que esclafí a riure de l’acudit de Chris Rock sobre l’alopècia de la seva esposa Jada, allà present, amb la seva lluent closca. I vinga riure, fins i tot posant aquesta cara que només saben posar els americans i que significa «que bo que ets, tio». Si pocs segons després es va aixecar i li va engaltar al presentador la plantofada que tots hem vist, no va ser per defensar l’honor de la seva dona ni de tots els calbs que en el món són. No va ser per res d’això. Va ser perquè havia rigut. Més ben dit, va ser perquè ell havia rigut i la seva esposa, no.

En un principi va ser el riure. Aquest va ser el gran error de Will Smith. Enmig del riure, va observar de reüll que les seves riallades no eren secundades per la seva senyora, que la Jada es mantenia seriosa, què dic seriosa, tenia fins i tot aspecte d’ultratjada. Aquí se li va enfonsar a en Will el món sota els peus, aquí va passar de la felicitat a l’horror, sense escales. «Sóc home mort, he rigut d’un acudit que ha ofès la meva senyora». L’única solució era la bufetada. L’agressió no va ser per desagreujar la Jada de l’acudit, com creia la majoria de gent. Va ser per a desagreujar-la del riure. Per fer-se perdonar. Per no dormir al sofà.

«Ho sento, no ets tu, sóc jo», podria haver-li murmurat Will a Chris abans de la galtada, si hagués sigut un melodrama dels que tant s’estilen per aquells paratges. Will Smith va bufetejar Chris Rock per la impossibilitat de bufetejar-se a si mateix per haver rigut, que era el que li demanava el cos. Però donar-se un mateix bufetades a mans plenes quan estàs nominat a un Oscar, s’hauria pres per una excentricitat per a calmar-se els nervis, i de res li hauria servit de cara a purgar les seves culpes hilarants davant de Jada.

Prohibit enfadar la parenta. Això és una llei universal, vàlida en tot temps i lloc, des de Calataiud a Los Angeles. Will Smith va haver de triar entre dues opcions, i -com en un guió de Hollywood en què el protagonista ha de triar entre tallar el cable blau o el vermell de la bomba- disposava de només uns segons per fer-ho. D’una banda, l’opció de la bufetada, que equivalia a fer el ridícul davant de milions d’espectadors, ser expulsat de l’acadèmia com un Harvey Wenstein qualsevol, perdre contractes milionaris i passar a ser un pària per al món sencer, excepte per a Pablo Motos. L’altra opció era arribar a casa i trobar a la senyora de males. El bo d’en Will va fer el que hauria fet qualsevol en el seu lloc: donar-li una bufetada a en Rock, el qual, estic segur, va entendre perfectament les raons del seu agressor, i fins i tot internament el va disculpar: ell hagués fet el mateix. Tots els homes, des de Sud-àfrica al Tibet, que van veure la cara de Jada Pinkett, van entendre la reacció de Will, perquè tots ells prefereixen enfrontar-se a taurons famolencs abans que arribar a casa i escoltar la frase que anuncia la mare de totes les tempestes: «i a sobre, tu rient».No, no va ser l’amor el que va fer saltar Will Smith del seient. Va ser la por, cosa que el fa més humà als nostres ulls, ja que és un sentiment molt més universal, i per descomptat més durador que l’amor, la por sempre queda aquí. Ho saben bé les religions, que mouen els seus fidels amb una mica d’amor i amb un molt de por. Quants homes -des del Cid a Juli Cèsar, des de Pizarro a Gagarin- han passat a la història com a valents herois, quan en realitat van dur a terme la seva acció per por de la brega de la seva senyora. Les llàgrimes que Will Smith va vessar poc després, quan va voler donar explicacions, no eren llàgrimes d’amor, encara que així les qualifiqués. Eren les llàgrimes d’alleujament de qui ha vist de prop el patíbul i se n’ha lliurat pels pèls, amb un cop -o una bufetada- de sort. El mateix Hollywood ens ha donat incomptables i meravellosos exemples de dones que han fet el que han volgut amb els homes, portant-los a l’abisme sense necessitat d’obrir la boca, només amb una caiguda d’ulls en el moment oportú, potser simplement enarcant una cella. Perdició, El carter sempre truca dues vegades, fins i tot la mateixa Gilda, que es manté, tot i que ara pels pèls, com la bufetada més famosa, en són clars exemples. No es vol dir amb això que Jada Pinkett sigui una dona fatal de les que tanta glòria han donat al cinema negre -potser la pobra dona hagués preferit lligar al seu marit a la butaca per a estalviar-se la vergonya-, sinó que els homes perden amb massa freqüència tota noció de la realitat quan hi ha senyores pel mig.