«Els dies que vindran» és el cinquè disc en solitari de Joan Masdéu. Les cançons d’aquest nou treball giren al voltant d’una mateixa premissa: els episodis cíclics de la vida, tant els que ens són adversos com els d’èpoques de més bonança
No treia disc des de 2019. Ha estat callat durant la pandèmia?
Totalment. Alguns músics van ser sorprenentment prolífics. Jo vaig ser dels altres.
Però l’ha influït en les lletres?
Una mica, però no m’hi he volgut recrear, és una cosa que ja hem viscut i patit massa. Volia esquivar tot això. Ens ha afectat a tots, ens ho hem menjat, i per això me’n volia distanciar.
N’havíem de sortir millors persones, ens recorda a «Els dies que vindran».
Ningú ha vist els dies que vindran, no se sap si seran bons o dolents... si és que hi ha dies bons i dies dolents. No podem triar els dies que vindran, però sí que podem decidir com viure’ls. Està molt bé sortir al balcó a aplaudir-nos, a cantar el Dúo Dinámico , a dir que en sortirem millors persones i a cridar una sèrie de leitmotivs buits, però potser hauria sigut millor tenir més cura de nosaltres, a nivell individual i col·lectiu.
Vostè sortia a aplaudir?
No!
Insisteix força en el cicle de la vida.
Tot passa, les coses bones i les dolentes. Però hem d’estar preparats, perquè també tot torna. La vida és un cercle, perquè així puguem tornar a començar de nou. El disc pretén reivindicar les noves oportunitats, no m’acabo de creure allò que les segones parts mai no són bones.
N’hem sortit millors, o no?
Aquí som especialistes a estrènyer el culet quan veiem les orelles al llop. En canvi, tenim una memòria molt fràgil, perquè després d’un patiment mundial, perdent salut, vides, feina, diners...
Alguns han guanyat diners amb les mascaretes...
Els de sempre. Però en general la pandèmia ha sigut un drama. I quan acaba, ens surten amb una guerra? Hòstia, potser la imbecil·litat ens venia de força abans.
De la guerra poca culpa en tenim, no?
A nivell individual no, però el dia que Rússia va disparar el primer míssil contra Ucraïna, van connectar amb la borsa de Nova York, que havia pujat mig punt i ho celebraven obrint xampany. Estem sonats o què?
El tema «No en tens prou» sembla una revenja.
És una lletra crua i dura d’una relació que s’ha acabat. És un ego malaltís descarnat que deixa anar dolor contra un altre i n’hi vol seguir infligint.
És més habitual això que les flors i violes?
Sovint, sí. I tots ho hem viscut, sigui en pròpia carn, sigui amb algú proper. Dolor que es retroalimenta, sense ser conscient del desgavell emocional que causa en l’altra persona. Per sort no és una lletra autobiogràfica, però ho pot haver sigut en altres moments de la meva vida. Ep, i això també es pot extrapolar a la relació que tenim en aquest país amb l’estat.
Aquí ningú s’ha separat.
O l’ego que hi ha ara mateix entre Rússia i Ucraïna, que en necessita més i més, i que no té fi.
Està bé, que les cançons no parlin sempre de la part bona de l’amor.
Tant pot ser una relació sentimental, com política. Com la que vivim entre Catalunya i Espanya, que no té fons i necessita cada cop més dolor, i més...
Com es fa la revolució, ja que en parla en un altre tema del disc?
D’entrada, a nivell intern de cadascú. No crec que es faci amb flors, perquè ja tornaríem a estar amb el Dúo Dinámico (riu). Ni tampoc amb tot l’or del món. Es deu fer amb consciència individual, primer, i després amb consciència col·lectiva. Un exemple: els científics ens adverteixen que encara som a temps de salvar el món. Qui ho escolta? Ningú. Només en fem cas quan estem arran del precipici. Volem salvar el món es el sofà.
Té quaranta-set anys. «Ja ha passat la meitat de la peli»?
Ho dic en la cançó, i és així. És un bon moment de reflexió i de serenor.
Serà un film amb final feliç?
No ho sé. Com he dit abans, vagi a saber quins són els finals feliços i quins els infeliços.
