Diari de Girona

Diari de Girona

«Fer un disc que es diu ‘1963’ vol dir que no amagues les arrugues»

Els Pets presenten el seu nou disc, «1963», aquest vespre al festival Strenes, en un concert a les escales de la catedral

Els tres integrants de Els Pets. ACN

Els músics Lluís Gavaldà, Joan Reig i Fallin Cáceres van publicar ahir el seu nou àlbum, 1963, on refinen el seu mètode pop en aliança amb la producció de Joan Pons (El Petit Cal Eril). El presenten aquest vespre al festival Strenes, en un concert a les escales de la catedral de Girona. 

L’any 1963 és el del naixement dels tres membres dels Pets i el títol del primer disc dels Beatles, Please please me, a més d’una cançó de New Order. 

Lluís Gavaldà. La idea és ajuntar dues efemèrides que ens defineixen: el naixement dels membres del grup i del gènere que practiquem, el pop. Ara tot ha de ser nou, rabiós i lluent, i volem qüestionar-ho: el pop ha arribat a la majoria d’edat i ja no és aquella expressió artística que només és vàlida quan tens de 20 a 30 anys. Els nostres herois es moren de iaios i això és una bona notícia. Intentem mostrar en quina situació vital estem, i quin senyal més evident que posar l’any del teu naixement a la portada.

És el seu segon disc amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril) a la producció. Però Som era més cru i aclaparador, i aquest, més delicat.

L. G. Més auster. Una pista per cada instrument, sense recordings, tot analògic, preses úniques, gairebé sense maquillatge, sense elements externs. Intentant que allò que fa cada instrument sigui el menys tòpic i habitual possible.

Dominen les dinàmiques subtils, que requereixen diverses escoltes.

L. G. Mai he estat fan dels discos que requereixen segones i terceres escoltes. Si un disc no m’entra a la primera, difícilment m’entrarà més endavant.

Joan Reig. Jo sí que obligo els discos que m’agradin, i després el plaer és més gran. Són discos que escoltaré tota la vida.

Ll. G. Aquí partíem d’una vintena llarga de cançons, i en Joan (Pons) va triar les que tenien una afinitat sonora. Quan escoltes l’àlbum per primer cop, pots pensar que hi ha moltes cançons semblants. Les cançons vénen de dues remeses, una pandèmica, quan semblava que s’acabava el món i havia de deixar la meva empremta davant l’apocalipsi imminent, i una altra de posterior que hem aprofitat més. Hi ha una voluntat postpandèmica, amb més ironia i mala llet que malenconia.

Així arrenca el disc, amb No t’escorto, un tema maleducat. 

L. G. Impertinent. La cançó d’una persona que ja té una edat i que no està per aguantar segons què. Al disc hi ha moltes cançons que són punts de no retorn, de comiat, a nivell sentimental.

A qui es refereix el tema Jordi Puig?

L. G. A un company de classe que va morir amb 16 anys. La idea era reivindicar el Jordi Puig que tots tenim a la vida. Es refereix a la primera vegada que la vida t’adona una hòstia i t’adones que no seràs invencible sempre, i que tot és fràgil.

Ara es parla molt de fragilitat i vulnerabilitat, que són materials de les cançons dels Pets des de fa molts anys.

L. G. Ensenyar les cicatrius, no? Quan fas un disc que es diu 1963, això vol dir que no amaguis les arrugues. T’han costat molt! Aquesta sensació de vulnerabilitat la notem accentuada amb l’edat, amb nosaltres mateixos i amb els nostres éssers estimats: els teus pares ja no hi són, o tenen una salut precària.

Vet aquí una altra de les seves cançons sobre hospitals, Fem riure.

L. G. Són espais que cada cop visitem més, ja sigui per nosaltres o pels que ens envolten. Aquí hi ha una història entre dos personatges que s’envien missatges, i volia que el mal fos físic, que hi hagués hagut un accident.

I hi ha una cançó que, amb el títol escrit a la contraportada en caixa alta, apareix com Atracament a la caixa, i després al llibret t’adones que és Atracament a La Caixa. Ja s’ho van pensar bé? 

L. G. La Caixa, sí, en majúscules, perquè quedi clar. Estem esperant la resposta per via penal… És una reflexió a conya del concepte bancari, que és l’estafa més gran del capitalisme. Els bancs han arribat a la perfecció, quedar-se amb els nostres diners i cobrar-te. En el nostre cas, com som del 1963, recordem quan el banc encara es feia perdonar i et regalava discos. Ara han aconseguit que l’oficina bancària sigui un lloc inhòspit per al client de la nostra edat o més gran que nosaltres.

Falin Càceres. I ens han contractat per tocar a Cap Roig!

Tocaran el tema allà?

J. R. És clar! Als concerts tocarem tots els temes del nou disc. Som dels pocs grups que ho continuen fent.

L. G. Si jo fos el seu cap de màrqueting, utilitzaria la cançó de fons als anuncis, li donaria la volta!

De nou són a la roda promocional. I la televisió, què?

J. R. Fa poc vam estar a Efecte Collins (La 2), un tipus de programa que ja no es dóna: entrevista llarga, cançons senceres, plató en directe…

I què els sembla el programa musical de TV-3, Eufòria?

L. G. A mi em van proposar de ser jutge d’Eufòria. No vull menysprear-ho, aquí hi ha una feina ben feta, però el concepte del xou em repel·leix. Jugar amb l’esperança d’una persona i jutjar-la en tres minuts en directe, a la cara… No tinc estómac per fer-ho, per dir-li a algú «tu no ho has fet bé». Fa una mica mal que l’únic espai de música a TV-3 la barregi amb el reality i el concurs. Però jo em vaig barallar tres anys per fer un programa de música a TV-3 (El celobert) i me’l van posar diumenge a les 12 de la nit.

Compartir l'article

stats