El contrabaixista cassanenc Manel Fortià presenta aquest divendres al Sunset Jazz Club de Girona -en dues sessions a les 20h i a les 22h- el seu nou treball «Despertar», acompanyat de Marco Mezquida i Raphaël Pannier, amb els quals forma Manel Fortià Trio
Què té la verra, que agrada?
La verra m’ha fascinat des que la vaig descobrir. Ja m’agradaven molt els baixos, però vaig descobrir que la verra, a més, té caixa de ressonància molt gran i que també es pot fer servir com a instrument de percussió. A més, també es pot tocar amb arc i en treus tot de sons diferents. La seva polivalència me’n va fer enamorar.
Li agrada que se la conegui com a verra, abans no se’ns prohibeixi per ser políticament incorrecte?
He, he, és un nom que em fa gràcia, és un nom molt d’aquí. I això que la verra és en realitat l’instrument de la cobla, que no té quatre cordes sinó tres, i de tripa.
No el temptava més ser baixista de rock, que té més glamur?
Ja vaig tenir el meu moment de baixista de rock! Tocava amb els Pulpopop, un grup de Girona. Vam fer força coses. I ells, encara continuen. Encara toco a vegades el baix elèctric, però el contrabaix té alguna cosa especial. És més versàtil i em permet expressar-me millor.
El nou disc es diu «Despertar». Estem una mica adormits?
Potser una miqueta, sí. De fet, el disc tracta del món els somnis. També és un disc dedicat als tres anys que vaig viure a Nova York, així que també té relació amb el somni americà que vaig viure personalment. I després, els darrers anys han sigut com un malson, primer amb la Covid i ara amb la guerra.
I resulta que ha passat de debò.
Durant el confinament, pensava: a veure si em desperto i m’adono que tot ha sigut un somni. Però ho començo a dubtar, perquè encara no m’he despertat.
Un tema es titula «Aires de llibertat». Som també cada cop menys lliures?
Ens pensem que som molt lliures, però potser ho som menys cada vegada. Tenim Internet i moltes altres eines, que en teoria ens donen molta llibertat, però alhora cada cop saben més coses e nosaltres i estem més controlats. L’espai on sempre he sigut lliure i ningú m’ha dit mai què havia de fer, és la música. Per això miro que als meus discs no hi hagi barreres estilístiques.
Un músic troba més llibertat a Nova York?
Més que més llibertat, el que hi ha és més varietat. A Nova York hi ha gent de tot el món, és una bogeria de mescla, i això es reflecteix en la música que s’hi fa, perquè té moltes més influències. Hi conviu gent de tot el món, i cadascú hi aporta alguna cosa de la seva cultura. Es crea una barreja molt especial.
La puresa és desaconsellable, i no parlo només de música?
No sóc ningú per dir què és bo i què és dolent. Ara bé, crec que, si bé la tradició és important i l’hem de conèixer, també hem de viure en el temps que ens ha tocat. En temps de globalització, parlar de puresa no té gaire sentit. Aleshores, la música s’ha d’adaptar al temps que estem vivint, que sigui actual i que begui de moltes influències. I que tingui relació amb la societat.
Toca jazz sense ser negre. No tem que l’acusin d‘apropiació cultural, com a la pobra Rosalia?
No crec que això arribi a passar (riu). El jazz ja s’ha convertit en una música universal. No estic dient que sigui dolent conèixer els seus orígens, però ara ja és una música de tothom. A més, no faig jazz del tipus Nova Orleans. He escoltat i he estudiat molt de jazz, i m’agrada la part d’improvisació que té aquesta música. D’altres músiques no la tenen tant.
Com se li va acudir tornar de Nova York cap aquí, on els músics es moren de gana?
És que a Nova York també es moren de gana (riallada). Em penso que, per desgràcia, els músics es moren de gana a tot el món. Espero que això canviï algun dia.
Jo no hi confiaria gaire...
Però ja que ho esmenta, tinc previst tornar a Nova York d’aquí a dues setmanes. No hi he tornat des de la pandèmia. Hi vaig a presentar aquest disc al Mediterranean Jazz Festival, estic molt content de tornar a la ciutat.
