Pilar Blanco publica «Meditación y creación literaria», una mena de manual per arribar a ser un bon escriptor i una millor persona
Jo diria que cada cop hi ha més gent que escriu sense meditar, fins i tot sense pensar.
És un mal dels temps moderns. I parlant, encara és pitjor, perquè almenys quan escrius, necessites pensar, estructurar, raonar les idees. Parlar és sense filtres.
Quins són els beneficis d’escriure, descartat l’econòmic?
Escriure a nivell personal ajuda a reestructurar una mica el cervell i organitzar-lo. A més, en treure les coses del pensament i abocar-les en un paper, les podem entendre millor, perquè hi posem certa distància.
Posats a triar, s’estima més ser bona escriptora o bona persona?
Bona persona, segur. Com a escriptora sempre pots millorar. Ser bona persona és l’objectiu que hauríem de tenir tots.
La història demostra que es pot ser gran escriptor i molt mala persona.
Hi ha escriptors que, llegint-los, pensaves que èticament eren la bomba, i res. Com Saint-Exupéry, que era de tot excepte bona persona, amb tota la sensibilitat que va abocar en el meravellós «El petit príncep», que he llegit vint cops. En llegir-lo penses que comprèn perfectament l’ésser humà i les seves necessitats... Potser les coneixia per a saltar-se-les (riu).
Quin error sol trobar en algú que comença a escriure?
El desig de marcar un estil altisonant, de mostrar quantes paraules coneixem, que interessant és la nostra història... Molta gent diu «podria escriure un llibre de la meva vida». Ja, però després a veure qui el llegeix. El que importa no és sobre què escrius, sinó com escrius. S’ha d’aportar alguna cosa al que ja està dit.
Digui’m la recepta d’un best-seller.
No n’he escrit mai cap, però hi ha fórmules: una mica de sexe, d’intriga, de frivolitat. Diuen que ja hi ha màquines que fan best-sellers, d’aquests que llegeixes d’una tirada l’endemà els oblides, perquè no deixen cap rastre emocional.
I alguna dona empoderada?
Sí, una dona empoderada, també. I representants de minories.
Es fan gaires llibres per encàrrec?
Una bona part. I es venen molt bé. Les persones famoses tenen el llibre venut abans de posar-s’hi. I si no tenen el temps o la capacitat, per això hi ha redactors.
Quin percentatge de què es publica és infumable?
No vull ser crítica, però força. El negoci és el que és, i s’ha d’escriure a la carrera. A més, són productes molt immediats, que vénen d’un fet noticiable, o d’algú que ha mort o que ha saltat a la fama. S’ha d’escriure en tres dies, i quan ho llegeixes dius: mare meva...
Què indiquen les llistes dels més venuts per Sant Jordi?
Els diners que hi ha darrere en promoció. Però és clar, és un cercle viciós, l‘editorial fica els diners de la promoció amb qui detecta que pot vendre molt.
Què li va despertar el gust per la literatura?
De petita era força solitària. El meu pare treballava els caps de setmana, i quan les altres famílies sortien a passeig, jo llegia. Ja sap: Enid Blyton i tota aquella literatura juvenil britànica. Em permetien viatjar sense moure’m de la butaca.
Llibres que van entretenir més d’una generació.
Després ja vaig passar a altres lectures, recordo com em va marcar «El árbol de la ciencia». M‘agradava tant llegir que vaig anar a un poble aragonès i, a la discoteca, em vaig posar a llegir. Una colla de nois una mica borratxos em van treure a fora, amb el sofà, la llum i tot (riu). És el més estrany que m’ha passat per estar llegint a banda de saltar-me estacions de tren.
Quin autor li ha fet dir: impossible arribar a aquest nivell.
No hauria escrit res si hagués pensat que podia arribar al nivell de molts que admiro. Rulfo, Coetzee, Baroja... Molts. I en descobreixo cada dia. Un escriptor no ha d’envejar els altres, perquè tot el que llegeix es queda allà, incorporat.
Paper o ebook?
Paper, paper, paper. Necessito doblegar la pàgina, subratllar amb llapis, anotar, rellegir al moment... Els meus llibres estan fets una pelleringa.
