Hem de remuntar-nos al 1995 per trobar una millor posició d’Espanya al Festival de la cançó d’Eurovisió, quan Anabel Conde va quedar segona amb Vuelve conmigo. Ara, després de 27 anys de resultats penosos en què, la majoria de les ocasions, es quedava a la segona meitat de la taula o, directament als últims, com va passar amb Manel Navarro el 2017, la representant espanyola, Chanel Terrero va aconseguir dissabte la tercera posició amb la seva proposta SloMo.
L’artista catalana va sortir a l’escenari amb actitud guanyadora, desprenent carisma i executant amb una perfecció mil·limètrica la coreografia i la posada en escena de la cançó. Ni un sol error al número, ni una petita fallada. Chanel vessava seguretat, va ballar i va cantar de forma espectacular, la seva interpretació combinava aquesta dificultat, la de moure’s a ritme frenètic sense perdre el to vocal, cosa que ella va fer sense aparent esforç. Podia fins i tot contorsionar-se, que l’entonació sempre era al seu lloc, impol·luta i contundent.
En un any marcat per les balades i els mitjos temps, l’actuació de Chanel cridava inevitablement l’atenció. Era un dels temes més enganxosos i ballables i visualment resultava imparable. Per una vegada, la posada en escena d’Espanya va estar a l’altura de les circumstàncies. Un cos de ball poderós, una coreografia potent, la presència totèmica de Chanel amb el seu vestit de vidres de Palomo Spain i uns efectes lumínics que permetien accelerar o alentir el temps.
Edició masculina i hetero
Aquest ha estat un any de poques dives. Una edició força masculina i hetero. Els dos primers llocs els han ocupat homes. La primera dona a la taula va ser Chanel, seguida de Cornelia Jakobs per Suècia, una de les favorites, que va defensar ella sola a l’escenari una preciosa cançó amb la seva imponent veu. No és estrany que, mentre els homes cantaven balades, acabessin destacant la representant de Grècia, Amanda Georgiadi Tenfjord, que va quedar en vuitena posició, i una de les sorpreses de l’edició, la sèrbia Konstrakta, que amb la seva performance conceptual de denúncia In Corpore Sano, va quedar en cinquè lloc.
Va ser Konstrakta una de les poques sorpreses gratificants en una nit en què els guanyadors ho van ser sempre des del principi. Ucraïna, com era d’esperar, va arrasar al televot (439 punts) i li va treure gairebé 200 punts al segon classificat, Sam Ryder del Regne Unit.
Va ser una victòria conjuntural. La cançó de la Kalush Orquestra, Stefania, segurament no hauria passat el tall de les semifinals de no trobar-se el país immers en un conflicte bèl·lic. El públic es va bolcar en el suport al país envaït i va celebrar la seva barreja electro-folk, que apel·lava a les arrels culturals amb un toc raper. Però la cançó era el menys important. Podrien haver presentat qualsevol tema, i haurien guanyat igualment, malgrat que els jurats professionals dels diferents països no la situaven com a favorita.
El televot ha demostrat ser una de les eines més imprevisibles a l’univers eurofan. Tant una proposta tan refinada com la de Sèrbia i el seu rentat de mans metafòric obté 225 punts, com els moldaus i el seu ska prehistòric arriben als 253 punts. La gran perjudicada de tots aquests vaivens va ser sens dubte Itàlia. Mahmood i Blanco amb el seu preciós tema Brividi sempre van estar entre els favorits. Però la seva actuació no va estar a l’altura de les circumstàncies i no van mostrar la química que els havia caracteritzat en guanyar Sanremo. Potser era la cançó més bonica d’aquest festival, tanmateix això, a hores d’ara, ja no importa.
Chanel col·lapsa les xarxes
L’efecte Chanel va col·lapsar abans d’ahir les xarxes socials. L’artista ha acabat guanyant-se fins i tot aquells que la van menysprear per sota de Rigoberta Bandini quan va triomfar al Benidorm Fest. Ha demostrat estar per sobre de polèmiques absurdes i s’ha centrat en la feina, en allò que havia de fer. I sempre amb un somriure.
