La darrera vegada que Tom Cruise va trepitjar la catifa vermella del Festival de Canes va ser el 1992, just ara fa 30 anys, quan acompanyat de la seva dona en aquell moment, Nicole Kidman, van clausurar el certamen amb “Far and away” de Ron Howard. Des de llavors, Cruise, que farà 60 anys d’aquí un parell de mesos, no havia tingut cap pel·lícula al primer festival del món. El seu retorn ha estat saludat efusivament pel Delegat General del Festival, Thierry Fremaux, com un homenatge a un dels darrers actors de fama mundial consagrats exclusivament al cinema. En l’era de l’auge de les plataformes, Cruise és un dels pocs intèrprets que pràcticament no participa en projectes que no siguin exclusivament cinematogràfics i que tinguin garantida la seva estrena a les sales de cinema. “Faig projectes per la pantalla gran”, ha explicat a la multitudinària roda de premsa, i ha dit categòricament que les pel·lícules que faci no s’estrenaran a les plataformes sense haver passat per les sales de cinema abans. I a la pregunta de per què pràcticament no fa servir dobles per les seves escenes d’acció, Cruise ha repreguntat: “Li hauríeu preguntat a Fred Astaire si hauria acceptat dobles per les seves escenes de ball?”
Possiblement per això, “Top Gun: Maverick”, la segona part de l’exitosa pel·lícula que Cruise va protagonitzar el 1986, ha tardat gairebé dos anys en veure la llum a causa de la situació provocada per la pandèmia. Tan Cruise, que ha protagonitzat un autèntic bany de masses a la catifa vermella de Canes, com Paramount, la productora del film, tenien clar que l’espectacle visual i sonor que proposa la pel·lícula només tenia sentit estrenar-lo en pantalla gran. A més, amb la presència de “Top Gun: Maverick” a Canes, la relació del festival amb les grans majors de Hollywood torna a enfortir-se després d’alguns anys de fredor. En aquesta edició es presentaran també les darreres pel·lícules de Baz Luhrmann (“Elvis”) i George Miller (“Three thousand years of longing”). I està prevista la desfilada d’altres grans estrelles com Tom Hanks o Anthony Hopkins.
Després de l’aparició per sorpresa del president ucrainès, Volodimir Zelensky, durant la cerimònia d’obertura del festival, la guerra a Ucraïna ha marcat l’inici de la secció oficial competitiva. El primer film a competició ha estat “Tchaikovski’s wife”, del cineasta rus Kirill Serebrennikov, un habitual del festival, però que en les seves dues darreres participacions, amb “Leto” (2018) i “Petrov’s flu” (2021), no havia pogut presentar els seus films pel veto del govern de Vladímir Putin a viatjar a Canes. Exiliat a Berlín, on viu des de fa uns mesos, Serebrennikov és un dels dissidents russos més rellevants i ha estat rebut molt calorosament pel festival. “Tchaikovski’s wife” és una pel·lícula magnífica, que confirma el talent de Serebrennikov. Explica la història de desamor de la dona del gran compositor rus, que es va casar amb ell en un matrimoni de conveniència per part del músic. És un film sumptuosament filmat, exquisidament ambientat, amb una planificació seqüencial enlluernadora i que tracta temes apassionants com l’obsessió amorosa i el paper de la dona a la Rússia de finals de s. XIX.
A la segona jornada del festival han començat també les projeccions de les seccions paral·leles, amb un focus especial a la Quinzena de Realitzadors, que s’ha inaugurat amb “L’envol”, el nou film del director italià Pietro Marcello. Tot i que no arriba al nivell del seu film anterior “Martin Eden”, Marcello continua demostrant un estil brillant en la confecció de drames intimistes, sempre amb un toc molt personal i aquí acompanyat d’una protagonista, la jove actriu francesa Juliette Jouan, que es menja literalment la càmera en el seu debut a la pantalla gran.
