Diari de Girona

Diari de Girona

Marc Crehuet Guionista i director de cinema

«Tots volem que el mirall ens digui que som especials»

"Els catalans tenim molt sentit de l’humor, el que passa és que n’hi ha que no el saben treure"

Marc Crehuet, repassant el guió en un descans del rodatge QUIM VIVES

Aquest divendres s’estrena a tota Espanya «Espejo, espejo», la comèdia creada i dirigida pel gironí Marc Crehuet, i protagonitzada per Santi Millán, Natalia de Molina, Carlos Areces i Malena Alterio, entre d’altres .

El vaig entrevistar fa temps arran d’una petita pel·lícula , «El rei borni», i ara el trobo embarcat en una gran producció. Com es fa aquest salt? 

És que han passat sis anys, prou temps per anar-se adaptant. Al final és tenir la, sort de trobar una productora que confiï en tu. I quan et diuen que sí, actors de la línia dels que he tingut, la cosa creix.

Com els va convèncer?

En Millán i l’Areces em coneixien una mica, els altres no. Es tracta que els agradi el guió, no hi ha més secrets. Bé, això, i suposo que les condicions econòmiques són bones (riu). Però el principal és que els agradi. A més, cada un fa dos papers, el seu i el del seu doble. Això és un caramel, per a un actor.

El nus és el 50 aniversari d’una empresa. Deu ser un film de ciència-ficció.

(Riallada) N’hi ha, n’hi ha, perquè per escriure el guió en vaig buscar.

I van sorgir conflictes d’oficina, amb unes dosis de... realisme màgic? 

La idea era jugar sobre què passaria si en parlar amb el mirall, el nostre reflex contesta. O es cansa de nosaltres i se’n va.

Què té de gironí en la seva manera d’entendre el món?

Segur que molt. Vaig néixer a Santander però només hi vaig viure dos anys, el descobriment del món el vaig fer entre Banyoles i Girona. Però no sóc gaire essencialista, no sóc de creure que un lloc concret t’aporta una essència determinada. Tot acaba influint, i a vegades no és tant el lloc com les amistats o la família.

No digui això, ara el que es porta és dir que els catalans som els millors.

(Riu) Ja ho sé, ja. Però miri, tinc una manera de pensar lleugerament diferent.

Està molt bé que faci una pel·lícula d’humor, a la resta d’Espanya ja començaven a pensar que els catalans som tots uns amargats.

Els catalans tenim molt sentit de l’humor, el que passa és que n’hi ha que no el saben treure. Tornant a la metàfora del mirall, potser el reflex que guanya és l’orgullós que no permet aflorar el sentit de l’humor. L’humor és bàsic. I ens salva, sense sentit de l’humor estem perduts. La comèdia, a més, permet no prendre’ns les coses seriosament. I personalment, com escriptor, ho necessito.

Per què?

Perquè sense una pàtina d’humor, no sabria escriure un guió

Què li diu el mirall quan s’hi mira?

A vegades és una mica cabró, el mirall. Però no li faig cas del tot, si no, no podria fer res. Ara bé, aquesta part crítica també ve potenciada per la meva dona.

Les senyores són un mirall implacable, què m’ha d’explicar.

Està bé que siguin crítiques exigents, una altra cosa seria que fossin destructives.

Això ho deixem pel mirall. 

I depèn del moment del dia. Per exemple, jo que em llevo molt aviat, al matí tinc un reflex molt positiu, però a les set de la tarda ja comença a ser decadent (riu).

A mi em passa al revés: em refaig quan s’acosta la nit. Ens hauríem de mirar més sovint al mirall?

Sí, per sortir del personatge que tots interpretem. Sovint ens acabem creient el personatge que interpretem a la vida. I no som més que el fruit de moltes coses, de moltes veus, de moltes influències. Està bé mirar-se al mirall per posar ordre. I per no quedar-se anquilosat en una sola manera de ser.

Tots esperem que el mirall ens digui que som els més guapos del món, com la madrastra del conte?

En el fons sí, esperem que ens digui que som especials. Com fan les nostres mares. Bé, no totes les mares ho fan. La meva sí, per sort... El cas és que tots volem que ens diguin que som els millors, el que passa és que n’hi ha alguns que ho volen més que altres. A tenir un reflex al mirall excessivament adulador, com el personatge que interpreta Santi Millán. Com tot, és una qüestió d’equilibri.

Treballant tant a Madrid, i a la resta d’Espanya, s’ha sentit sovint oprimit i maltractat?

En cap moment. A mi m’han convidat a canyes (riallada).

Compartir l'article

stats