Fa molts anys, quan Ignacio Aldecoa va morir de sobte, la seva amiga Carmen Martín Gaite va publicar en un diari de l’època un article que ella mateixa va titular «Un avís: ha mort Ignacio Aldecoa». Aleshores Aldecoa tenia, com Scott Fitzgerald quan va morir d’alcohol i de tristesa, quaranta-quatre anys, i ja havia transitat per les cabines de la fama, s’havia trobat amb l’amistat com a companya i va arbitrar un partit contra la depressió, que el va trobar a La Graciosa i que ell va guanyar després, a Madrid, tornant-se una altra vegada alegre i novel·lista.

Ara, als 51 anys, ha mort Domingo Villar, i caldria dir, una altra vegada, que aquest és un avís mortal que s’ha endut un talent igual de potent, envejable, un escriptor que es va fer famós quan era un noi i que va portar aquest rengle d’èxit que tant solen voler els escriptors amb tranquil·litat i modèstia, com si anés a un altre a què li estaven sonant els clarins del triomf. No va deixar enrere mai, en aquell trajecte que ha acabat com un llamp, les amistats i les geografies que ara ploren la seva desaparició com aquella maledicció que ningú no mereix i menys que ningú algú que va voler tant.

Va morir, o va ser atacat per aquella destral sense rostre, mentre cuidava la seva mare, a Vigo, la seva terra, més aviat la seva mar, el lloc del qual, com de la mare, procedia. D’aquesta geografia en va fer una metàfora que ara queda trencada, sense l’autor que li donaria futur, però amb el que ja va escriure ja n’hi ha prou per sentir que no només era qui va fer d’aquells llocs base d’una literatura sinó el poeta capaç de convertir en escriptura la seva pròpia manera de ser convertit en misteri i també en alegria.

És pena el que fa, i ràbia, aquest avís mortal que va arribar a Domingo Villar. Com Aldecoa, deixa darrere una llegenda, la dels seus ulls clars esperant la pregunta aliena per moure el cap a favor, no tenia el valor fosc de la immodèstia, va ser portat al cinema i a altres zones on la vanitat el podia fer envanit.

La reacció davant la seva mort recorda tant aquell pesar per Aldecoa, hi havia tant avenir en aquesta memòria que ara no queda més remei que omplir de plor el foli que acull el seu comiat. Domingo Villar. Era la pau, el mar, el somriure que ara ja no tindrem nosaltres. Era tota la mirada. Els ulls.